Clàudia Franch Piquer

 

Hui estem cridats a votar, una vegada més, a les eleccions estatals. Assistim, novament, al circ mediàtic de la campanya i tot el que aquest genera en un període en què tot s’hi val: mentides, manipulacions, demagògia, desqualificacions… ací no queda marge per a la transformació. La política resta als marges i es substitueix pel politiqueig, un producte més del capitalisme, un bé de consum de la societat de l’espectacle que impedeix, a més a més, parlar d’allò important. Al remat, el de sempre: fer veure que les coses canvien perquè res no canvie.

En aquest context electoral, tot passa per obtindre el major nombre de vots i la resta, també els mitjans per a aconseguir-los, no es té en compte. Sobretot actuen així els partits que aspiren a obtindre la centralitat, el poder. I sí, també de les esquerres. Per a obtindre el poder s’assumeix la lògica del poder. Per a obtindre la centralitat es construeixen relats buits, es renuncia al llenguatge transformador i es rebaixen les demandes. La política transformadora va perdent força en favor dels vots, del poder. Així, polítics com Iglesias, en nom de l’estratègia, assumeixen els postulats socialdemòcrates al·legant que és qüestió de maduresa i renuncien al combat del lèxic, assumint el llenguatge del poder.

Ara bé, cal ser sensats i reconèixer que, si determinades forces polítiques arriben amb força als parlaments, les coses poden canviar d’algun manera. Que es pot trencar el forrellat de les polítiques que ha aplicat el Partit Popular fins al moment i posar el fre d’emergència tan necessari. És evident que, dins dels límits que cada vegada més tenen els parlaments, algunes coses es poden millorar, si es prioritzen els serveis publics i es redistribueix la riquesa d’un altra manera. Però, fins on estan disposats aquestes forces polítiques a obrir l’esquerda que poden generar? Si -com cada vegada és més evident- l’única manera de garantir el benestar de les classes populars passa per la superació del capitalisme, per què aquestes forces no plantegen un trencament amb el sistema -un sistema que avantposa els guanys dels inversors per sobre de la gent i del medi ambient- a llarg termini? Per què si volen -com diuen- la participació de la gent en vida política, no aspiren la superació de la política professional i aposten per una estratègia encaminada a la democràcia directa? Democràcia directa i anticapitalisme d’esquerres són dos idees innegociables -almenys a llarg termini-, al meu parer, si volem transformar la societat, si volem caminar cap a la sobirania i l’autonomia en tots els àmbits.

És d’il·lusos pensar que, per a revertir la situació, hi haurà prou amb un grapat de bons polítics que s’encarreguen de gestionar la socialdemocràcia capitalista. I pesar que no es repetiran velles polítiques com la corrupció o problemes greus com les crisis, perquè són inherents al sistema capitalista i a la manera de gestionar el capitalisme. És evident que si el model socioeconòmic avantposa els guanys econòmics individuals al benestar de la gent i la gestió d’aquest sistema queda en poques mans, s’està adobant el camp perquè nasca la corrupció. No s’està, aleshores, posant un altre forrellat?

Al meu parer, el problema no és presentar-se a es eleccions ni votar hui. El problema que plantege és que cal anar amb compte i que no es faça realitat la vella dita: Pa per a hui, fam per a demà. Que els interessos de les forces polítiques que arriben al poder trunquen les aspiracions de canvi real, fent veure al poble que aquest és l’únic canvi possible. Qui vulga votar que vote -més faltaria. Però cal no perdre la perspectiva a llarg termini. Assumir que tot canvi a millor serà positiu, però que açò no ha de posar pals a les rodes a canvis reals. Que les polítiques assassines de la dreta no ens facen veure que la socialdemocràcia és una revolució…

Personalment, no votaré. No hi ha cap partit que em represente, precisament perquè aspiren a representar d’un manera que no ens té en compte. Potser votaria si hi haguera alguna força que, tot i proposar polítiques reformistes des de l’esquerra –el fre d’emergència, que he comentat-, aspirara a llarg termini a un canvi real. Que assumira mecanismes per a evitar lideratges -en el mal sentit de la paraula-, que es plantara en determinats aspectes que considerara irrenunciables tot i que això comportarà perdre poder, que visibilitzara la lluita del carrer i no s’avergonyira del seu ADN revolucionari. Aleshores sí que podria votar. I sí, potser aquesta candidatura guarda similituds amb la CUP a Catalunya. Per a mi és un bon model.

Finalment i com a últim conclusió, he de dir que la política real està al carrer, en el dia a dia. Cada vegada que estimem, parlem, mengem o ens relacionem amb la gent. Entenc que es pot arribar al poder, però difícilment podrem transformar la societat si no tenim un projecte propi alternatiu: cooperatives, grups de consum, banques (?) ètiques, etcètera. Qui vulga votar que vote. Ara bé, no és una obligació moral. Si no vols votar no votes. El que és cert és que el vot adorm i domestica: molta gent farà política hui –sí? Seguro?- i li servirà per a desconnectar de la política del dia a dia durant un temps -fins les properes eleccions. Votes o no, la lluita està al carrer, cada dia, amb les teues, amb les nostres.

Anuncis

11035160_839089342836576_2119267301_o

Vuit de la vesprada d’un divendres d’abril, la gent conversa tranquil·lament al carrer Corretgeria de Xàtiva després d’un berenar en benefici de les represaliades per la segona fase de l’operació Pandora. No són habituals tals aglomeracions intercomarcals a la porta del Capgirat, ni tan sols els dies que hi ha alguna actuació del programa habitual de l’establiment. De sobte una banderola pirata trenca la nit onejant des de la furgona negra dels músics, que travessa en direcció contrària el carrer. Ja a l’interior del Capgi, comença a sonar el surf saforaui de Bacora que, a banda de defensar eixeridament referencialitats pretesament americanitzades, emeten també proclames que semblen fer referència a escenaris més propers:

Ritmes frenètics, electro-tecno són els nous himnes de les trinxeres / Passa dels punkis que sempre t’han qüestionat / Ressaca i glòria en la rave final / Açò no és una joke, welcome to paradise / Subwoofer al capot, no para de sonar el xumba-xumba de la llibertat / Sense bacales no hi ha revolució.

Seguidament entren a escena els Anti-Pàtiks, amb el seu punk desenfrenat i immediat –els espectadors parlen d’una catalanització estètico-musical de grups com NOFX i Anti-Flag– i provoquen una catarsi col·lectiva sense precedents propers al Capgirat: un espectador intenta distingir amb la llanterna del mòbil una lent de les seues ulleres entre les restes dels gots caiguts mentre el públic interromp la cançó tot elevant en braços el guitarrista i cantant, que de sobte posa un circulació una terrina de vidre que la gent comença a farcir de ferralla per finançar la gasolina dels grups. Aquest ambient de germanor ve propiciat en part per un tret distintiu dels concerts organitzats pel col·lectiu DIT/Fem-Ho Juntes: l’escenari ha de trobar-se, sempre que es puga, a l’altura del públic –és a dir, no ha d’haver-hi escenari–; els grups han de tocar sempre amb els peus a terra, ja que l’elevació dels músics provoca un distanciament –espacial i simbòlic– respecte al públic. Entre tota la catarsi i el pogo lliscadís encara es poden distingir proclames dirigides a grups del nord majoritaris a tot el territori, proclames que cada vegada cobren més sentit –recordem la recent col·laboració del grup de rumba-fusió Txarango amb el periòdic ABC:

La rumba-fusió-hippie te la menges amb patates / L’alternativa no permet que el galliner s’esveri / Molta gresca i xerinola, però tot controlat / Bona rumbeta per festa major / Farem rotllanes i sanefes de colors / Tu no hi pots entrar / Segueix la pauta i tocaràs la flauta.

11216055_839089709503206_2063148960_n

Els propis components del col·lectiu afirmen que l’assistència i la implicació dels assistents a aquest concert no té precedents ni a l’establiment ni tampoc entre els esdeveneniments organitzats fins el moment per DIT a diversos espais; aquest esdevé, per tant, una espècie de punt d’inflexió, un punt clau en la història del col·lectiu. Però, de què estem parlant exactament quan parlem de DIT/Fem-Ho Juntes? Són una cooperativa? Un segell? Una distribuïdora? Una discogràfica? Una promotora? Una productora? Una colla d’amics? Qui són i quins objectius tenen les persones que formen aquest col·lectiu?

M’aclame al punk.

La ciutat de Xàtiva té un encant concret al caure la vesprada, sobretot per a la gent de les comarques circumdants que solem habitar-la només en horaris d’oci nocturn –un dels molts reductes de l’antiga distribució central de les comarques que fan de Xàtiva la capital fàctica. A l’arribar a la Plaça del Mercat, destaca l’efervescència humana de les seues terrasses, on la gent aprofita els últims moments de llum natural d’un dijous qualsevol. David, Jose, Natàlia, Carles, Vicent i Climent ens esperen a una taula de la terrassa del Coffee –establiment amic on han realitzat la majoria de les seues punxades– i es disposen a conversar una estona abans de donar peu a l’assemblea ordinària del dia. La primera pregunta s’imposa per ella mateixa: què és exactament això de DIT?

«DIT és un col·lectiu musical format per persones compromeses i polititzades que treballem per la música d’una forma autogestionada. En un primer moment, el col·lectiu va néixer per ajudar els grups que comencen i no disposen de recursos econòmics ni materials, per intentar impulsar-los un poc i intentar fer, dins de les nostres possibilitats, que la gent els anara coneixent. Tot i això, al llarg de tots aquestos mesos d’experiència acumulada –DIT va néixer el setembre de l’any passat– hem notat que, malgrat que aquesta faceta d’edició s’ha mantingut –l’LP d’AKS està actualment en procés d’edició–, s’ha acabat donant prioritat sobretot a fer escena, a la creació d’una xarxa creixent de contactes, intercanvis i ajudes de tot tipus: des de l’organització de concerts a la difusió de treballs passant per la petició de consells puntuals. I sobretot conèixer a molta, molta gent –i cada vegada més– d’arreu del País Valencià. Aquesta escena que estem creant va siguent a poc a poc coneguda i recolzada pel públic, i de fet molta gent de lluny que no ens coneix de res ens ha enviat missatges de suport».

DIT és, per tant i abans que res, una eina per crear escena. Ja a les octavetes que el col·lectiu repartia als primers debats de presentació que va organitzar a diversos centres socials com ara el CSA L’Horta o Ca La Mera per donar-se a conèixer, Fem-Ho Juntes justificava la necessitat de la seua existència tot fent referència al buit ideològic que normalment se li concedeix a la praxi musical dins els moviments socials, més enllà de la pura identificació declarativa: es problematitzen tots els aspectes de la nostra vida, però sembla que la música és una cosa secundària que no està suficientment polititzada –almenys pel que fa a la forma: «es creen assemblees juvenils, pels drets socials, per la defensa animal, per la vivenda, etc. I què passa amb la música? La música és un element més  del nostre entorn immediat, queda emmarcada en una època, es uns espais i escenaris concrets. La música és diversió, però també pot ser alguna cosa més: pot generar sinergies i transformar realitats, pot ser una arma, una eina. La música també és susceptible de ser polititzada».

­­­­­

L’actitud és l’instrument.

Sembla, per tant, que la qüestió no es redueix simplement a les lletres, ja que molts grups amb lletres polititzades acaben per no combregar amb el seu propi missatge, tot creant una distància insalvable entre el contingut declaratiu del grup i la forma procedimental en la qual se’l fa circular. De fet, el primer LP d’X-Tencil –un dels primers grups que, junt a Distància, va començar a fer funcionar el segell– titulat «L’actitud és l’instrument» és una espècie d’anti-manifest en el qual un grup –extrapolable i qualsevol– narra les seues pròpies contradiccions internes: detecció i autoanàlisi lloables i necessàries per a la presa de consciència i posterior transformació (atenció a «Històries sobre la hipocresia i les contradiccions d’un mateix»).

Un grup pot néixer en base a diverses motivacions, entre elles aspirar a tocar en aquest o aquell festival o, directament, arribar al major nombre de gent possible. Quin tipus de pretensions tenen cabuda entre els grups susceptibles de col·laborar amb el segell?

«DIT naix sota uns principis infranquejables. Per a nosaltres no tot val, ni ens agraden totes les formes de funcionar. Respectem a la gent que vol seguir el camí de la comercialització, però nosaltres treballem amb uns altres paràmetres, més qualitatius que no quantitatius. Les persones que composem el segell també som músics, i també ens agradaria viure de la música, però hi ha formes i formes: cal diferenciar, per exemple, entre els grups que volen arribar a viure de la música –una pretensió que, d’entrada, ens sembla completament legítima, donat que la música pot arribar a esdevenir un ofici i una forma més de guanyar-se la vida, sobretot tenint en compte la quantitat d’esforç que hi ha al darrere– dels grups que, per a arribar o fins i tot sobrepassar aquesta fi, empren uns mitjans que no ens agraden en absolut, i que passen per una gestió relacionada amb mànagers i productores que es lucren en base a la força de treball dels grups».

El problema llavors no és el d’un hipotètic èxit o el d’una difusió susceptible d’ésser relativament àmplia, sinó el de la metodologia emprada per a tal fi. No tindria sentit relacionar l’autogestió al fet de tindre més o menys èxit –és a dir, denegar als grups autogestionats la possibilitat d’arribar a un nombre més o menys elevat de gent– malgrat la sospita de renúncia parcial –o total– que plana sobre l’èxit aparentment espontani i natural d’alguns grups. El repte de l’autogestió musical col·lectiva rau més bé de resistir i trobar un model diferent a la vampirització capitalista que les discogràfiques i promotores –tant comercials com alternatives– pretenen:

«Nosaltres treballem amb una forma i uns principis diferents als que, per exemple, funcionen ara per ara a l’escena actual del País Valencià, que esdevé eminentment comercial, en la mesura que allò que interessa és omplir i vendre. El que intentem és, evidentment, difondre música, però també, a banda de les lletres, transmetre unes idees i una actitud, una proposta de mínims: l’autogestió, l’horitzontalitat a l’hora de tractar qualsevol aspecte, el feminisme i que les lletres i els comportaments no siguen racistes, homòfobs ni sexistes. Aquestos principis –relativament bàsics dins el nostre gueto– no estan del tot superats, per això els vam establir després de molts debats interns –malgrat que, d’alguna forma, sí estigueren presents des del començament. Volem pensar que són aquestos els principis que ens han unit, així com una altra forma de fer música i de viure-la. Hem mantingut també debats amb gent que tenia grups mitjanament consolidats amb posicions eminentment comercials que ens han generat més motivació encara per a seguir fent el que anàvem fent».

Aquest, i no altre, és el biaix distintiu, el criteri de selecció, el tall al DIT o, dit d’una altra manera, allò que tenen en comú una multiplicitat de grups d’entrada tan heterogenis: un solatge actitudinal que transcendeix de forma transversal tant les lletres –o l’eventual falta de les mateixes– com els estils musicals: al bandcamp del segell podem trobar des de punk fins a cançó d’autor passant per oi!, hardcore, metall, rock-and-roll o rock alternatiu.

11225822_839089652836545_437471888_n

Certament, les definicions descriptives del cartell del passat del 20 de febrer arribaven a aclaparar: «Post-Metal Instrumental des de Castelló de la Plana» i «Post-Rock Experimental des de Xirivella»: mentre Manu, guitarrista de RAW manipula amb precisió científica els loops i efectes de la seua pedalera de la tercera fase ens venen al cap noms genèrics del post-rock com ara Mogwai o God Is An Astronaut. Hi ha qui es balanceja sinuosament tot intentant resseguir els processos progressius i matemàtics de la banda. Altres acompanyen l’escolta amb una observació detinguda de la situació. De sobte apareixen Madre, amb un post-rock més marcat i aspre gràcies sobretot a la precisió i la ràbia d’eixa enèrgica màquina animal que esdevé Juan, el bateria (no debades el seu últim EP s’anomena «Máquina»). La bateria s’expandeix tectònicament pel Capgirat: el bombo trontolla cap al públic, el tom rellisca cap a la barra i el plat es desmarca per la tangent. El públic passeja a lloms al guitarrista per tota la sala: els ritus concrets del hardcore transcendeixen per fi el circuit de la capital del Túria

11225555_839089572836553_1535427_n

Prenem l’escenari.

El segon concert del cicle que el segell va preparar per als primers mesos del 2015 va suposar també el primer concert que es celebrava al soterrani de La Fontana de Xàtiva, un espai que després de la llei antitabac només havia complit la funció d’albergar els lavabos. La música en directe arriba fins als racons més inaudits de la ciutat: polititzar espais despolititzats, però també musicalitzar espais desmusicalitzats.

Laura Pinazo (Grefu&V) canta sobre la menstruació de forma completament natural a ritme de rock-and-roll. DIT va començar subtitulant-se Fem-Ho Junts –la traducció al valencià del significat de les sigles: Do It Together–, però sembla que, amb l’intenció de ser congruent amb un dels principis, finalment s’introduirà el femení genèric. Les persones que componen el segell tenen ben clar que, quan es tracta de la posada en circulació de determinats enunciats, és important detectar i modificar els eventuals atavismes normatius que puga albergar l’espontaneïtat del llenguatge, també a l’hora de traduir l’envejable ambigüitat –malauradament, no disponible en valencià– de l’adverbi anglès: «DIT és un segell feminista, aquest és un principi igual d’important que la resta. El repte està en reconèixer que potser no siguem tan feministes com creguem, que encara ens queda molt per aprendre i treballar. Hem d’intentar avançar i evolucionar en aquest sentit, i per això hem decidit passar a denominar-nos Fem-Ho Juntes».

Aquest feminisme, però, no només es reflecteix en el nom, sinó també en la revisió de les lletres: no es tolerarà al segell cap dels micromasclismes que, per una altra banda, han esdevigut històricament inherents a la vegada que descuidats a moltes de les lletres i actituds del rock-and-roll.

11216156_839089592836551_45453976_n

Esdevenir escena

Quan parlem de DIT, és inevitable pensar en una mena de retorn d’aquell punk atàvic que bategava per les nostres contrades ara fa una dècada: l’escena tan canònicament punk de l’Ènova (aquells músics de falanges sagnants al camp de futbol municipal), la de Montesa (malgrat que en un moment donat acabara derivant en un forat negre), i la pròpia escena que mai ha deixat de bategar a Xàtiva i La Costera (les pròpies components del segell han militat anteriorment en una multiplicitat considerable de grups). Sembla, però, que el punk no ha ressuscitat intacte, i que ha tornat de la tomba amb un matís extra de conscienciació –resultat, per una altra banda, de la seua aproximació a l’ètica mínima del hardcore: començant per la transformació de la Y (Yourself) d’aquell DIY tan genuïnament punk en una T (Together) que fa palesa la imprescindibilitat de la cooperació en matèria d’autogestió i autoedició (es podria parlar, per tant, d’una expansió de l’individualisme al col·lectivisme en aquest sentit), i acabant en la prioritat que se li dóna a la construcció en eixe joc de doble vessant entre construcció i destrucció que, a mode d’ou i de gallina, s’estableix en les escenes crítiques en curs:

«No es tracta de criticar altres espais, altres escenes i altres formes de fer música, sinó d’intentar construir-ne una de nova. Ara bé, no podem evitar que les coses que volem construir facen referència a coses que no ens agraden d’altres espais musicals. La nostra crítica ja va directament implícita en la nostra manera de fer les coses, completament diferent a com es puguen fer en altres escenes i altres ambients. Per exemple: l’escena més visible que tenim ara mateix al País Valencià ens ha ensenyat a detectar un munt d’errors i actituds que es donen als escenaris i els concerts amb les quals no combreguem».

Superació del punk, per tant, però també distanciament respecte a allò que alguns anomenen la «música en valencià»: efectivament, l’objectiu no és arribar als grans escenaris ni assaltar l’escena existent, sinó crear-ne una de pròpia. El clam no és una recriminació a les institucions i promotores per la no-inclusió (inclusió que suposaria l’acceptació de les tares que arrosseguen les dinàmiques de gestió imperants –i no només les oficials), sinó que esdevé més bé un principi d’acció i creació: no només imaginar com seria l’escena ideal, sinó posar-se mans a l’obra per començar a crear-la, engegar el motor del desig en vistes a crear una realitat que va esdevenint real, precisament, a mesura que va essent realitzada; obrir escletxa i bifurcar-se: «No sabem si açò és un segell, un col·lectiu, una colla d’amics, o una productora. El que sí sabem és que tenim ganes de fer les coses d’una altra manera i generar un oci que ens encanta i que fins ara només podíem trobar a València o altres ciutats. Apostem per una escena local, no alternativa, sinó pròpia: una escena en la qual nosaltres ens trobem còmodes i podem fer coses sense deixar mai d’estar vinculades a qüestions polítiques».

Què millor que començar a casa: la ciutat de Xàtiva esdevé a l’estiu –concretament, durant els concerts de la Fira d’Agost organitzats per l’Ajuntament– un clar exemple d’estandardització majoritària, però tampoc no cal anar molt lluny per acudir a esdeveniments multitudinaris i homogeneïtzadors de tall alternatiu i extraoficial que funcionen a partir de promotores i “paquets de grups”. Front als grans escenaris estratificats amb objectius tan marcats es proposa una dispersió que s’emmiscole entre els clivells de la dialèctica que s’estableix entre la cultura oficial i l’oficiosa –escenaris a conquerir, masses a les quals arribar–  per descobrir l’ampli i flexible món de possibilitats i potencialitats que s’hi amaga al dessota. El paral·lelisme amb la política –i la micropolítica– com a tal és més que evident, i açò és una conseqüència de que efectivament s’està polititzant el format; de que, com resa aquella vella però actual proclama, al remat tot és política.

Aquest fet acaba, a la vegada, amb el mite del “destructivisme” punk com una actitud exclusivament negativa, com un nihilisme tou que amb el seu neguit sistemàtic acaba esdevenint còmode per a l’emissor i inofensiu per als blancs potencials –o fins i tot susceptible d’ésser assimilat per aquestos. No es tracta ací de destruir gratuïtament, de quedar-se en el no, sinó, en qualsevol cas, d’instrumentalitzar el neguit inicial com una palanca vers la construcció, com el rebuig constitutiu que motiva el posterior i conseqüent generar i construir: aquesta és la vessant positiva –en tant que creadora– del punk que es contempla al segell. La diferència és important: «El punk simplement va ser una moda comercial sense cap tipus de valor. El que nosaltres entenem i sempre hem entès com a punk, en canvi, és precisament el que fem. No hauríem de parlar, per tant, d’una tornada del punk, sinó d’una forma de fer les coses que suposen, si no una superació d’aquells valors originaris, sí almenys una nova concepció del punk que, malgrat tot, no deixa d’estar relacionada amb un cert tipus de filosofia llibertària: les components de DIT tenim una herència ideològica molt important».

Efectivament, DIT no són pioneres en mostrar aquest tipus d’actitud, ja que d’alguna manera recullen el guant llençat per referents polítics del passat dels quals precisament provenen (hi ha un sector més explícitament llibertari que ha militat en organitzacions com ara l’Ateneu d’Albaida, la CAI o la CNT de la Vall d’Albaida/La Costera i un altre sector que prové d’associacions i assemblees locals com ara Cremats o CaMot) i de tots els companys del present que han anat acumulant en aquesta nova etapa: el CSA La Residencia de València –«la gran quantitat de concerts que organitzen i hem pogut veure allà ens va fer aspirar a necessitar organitzar alguna cosa semblant a Xàtiva, malgrat que ara mateix encara estem a anys llum»–, el CSA l’Horta; l’Auditiva; La Cosa Nostra; el Polze de la Mort, el col·lectiu La Martingala; La Mistelera; gent de Vilallonga; els Greixers; Ca La Mera; i ja a nivell local CaMot; Raval Viu i l’Ateneu Popular de Xàtiva.

Break down the dolçaina. 

Entre la construcció i la destrucció, per tant, DIT prioritzen la construcció i conceben la destrucció, en qualsevol cas, com inherent a la performativitat de la pròpia construcció, en la mesura que aquesta defuig de certes tendències observades a escenes en les quals s’han criat les components del segell. No es descarta, per tant, l’eventual generació de proclames de rebuig. Una d’aquestes escenes seria, com hem dit, la catalogada com a «música en valencià»: a DIT hi ha diversos grups que canten en valencià i, malgrat no considerar-ho ni un tret distintiu ni tampoc un criteri selectiu –hi ha certa paritat en aquest sentit–, sinó simplement un reflex de l’acotació inicialment local del segell, sí que demostren certa sensibilitat vers la qüestió; sensibilitat que passa, precisament, per la inclusió i cura d’aquestos grups al seu si i que arriba fins a la crítica de l’escena que funciona amb aquest únic criteri i que genera dinàmiques homogeneïtzadores que acaben cristal·litzant en modes cícliques, de la dolçaina-fusió –que ja incloía bases electròniques– a les pròpies bases electròniques –que d’alguna manera no acaben de desprendre’s de la fusió, i en molts casos ni tan sols de les pròpies dolçaines: X-Tencil relaten com fa un any van acudir a l’Esclat –un concurs de música en valencià al qual es van presentar amb la simple intenció de realitzar un concert més– i van comprovar atònits com tres dels cinc grups que es presentaven portaven dolçaina. S’ho van prendre amb humor i, a crit de «Entregueu les dolçaines i demaneu perdó al poble!» van difondre un fotomuntatge amb la portada del London Calling:

«Molta gent associa la música en valencià amb la dolçaina. Amb aquesta imatge hem volgut dir que també hi ha altres grups i altra forma de fer música en valencià. Sembla que fins fa poc un requisit indispensable per a tocar en festivals i visibilitzar el teu treball en aquest àmbit era fer fusió amb dolçaina i tindre deu mil persones dalt de l’escenari. El que s’estava creant era la necessitat de que tot fóra així, perquè era el que realment venia. Ara ven el rap o venen altres coses: va un poc per tendències. Però no és necessari funcionar amb modes per crear escena, sinó simplement fer el que vols fer, i intentar fer-ho amb qualitat».

11212087_839089759503201_594874010_o

Quatre dies Fent-Ho Juntes.

DIT només porten, com aquell que diu, quatre dies fent-ho juntes, però –deixant de banda el fet que, com ja hem dit, el segell no surt del no-res sinó que esdevé la concreció confluent en matèria musical d’un seguit de trajectòries polítiques ben arrelades a les Comarques Centrals–, en aquestos quatre dies ja han aconseguit fer escena, confeccionar de forma intensiva una constel·lació de connexions político-musicals i establir una xarxa creixent de relacions i afectes incommensurable amb aquest tipus de temporalitat: «Actualment estem coneixent a molta més gent de la que ens haguérem pogut imaginar ara fa un any. Evidentment, hi ha moltes més coses, però només per això ja ha pagat la pena fundar el col·lectiu».

DIT/Fem-Ho Juntes escapen, com diria el poeta, a tota voluntat d’antologia, degut precisament al caràcter dinàmic i –mai millor dit– instrumental de la seua proposta, que s’autopercep com una eina a disposició dels grups –de la mateixa forma que escaparan en el futur a tot intent de revival mitificat a posteriori, degut precisament al tarannà-esdevenir de l’escena. Servisca aquest escrit, per tant, com una advertència, un flyer per difondre un projecte en expansió. Potser per això al remat siga més adient no acabar amb un intent de joc de paraules més o menys enginyós i conclusiu, sinó simplement emplaçant-vos a l’encontre cara a cara amb les persones que formen aquest projecte i els grups que orbiten al voltant, començant per les primeres cites importants a la vista –sense deixar d’estar atentes a les que vindran després– que seran els propers 29 i 30 de maig a Castelló de la Plana i Vilallonga amb els grups Semidimes, Raw, Vae Victis, X-Tencil i Malestar Social.

per Josep Artés

[ DIT/Fem-Ho Juntes a les Xarxes Socials: Facebook: https://www.facebook.com/ditfemhojunts Bandcamp: https://ditfemhojunts.bandcamp.com/   ]

Des de la blioteca crítica la Llavor i la Xarxa de Biblioteques Socials, ens plau convidar-vos al Grup Obert de Lectura del mes d’abril. Tindrem entre les mans, com podeu veure al cartell el capítol del llibre de J.M. Busqueta L’hora dels voltors: «Més enllà del capitalisme. El debat de les alternatives: una perspectiva des dels Països Catalans». Ens trobarem el dimecres 15 d’Abril, a les 19h, en el CS Terra (Baró de Sant Petrillo 9, Benimaclet). Us esperem amb il·lusió! (Enllaç al text sota el cartell)


Grup Obert de Lectura

Ací el text:  https://www.dropbox.com/s/1eyzpd6rfa5ev7r/alternatives%20voltors.pdf?dl=0

No hi ha dubte que l’any 2015 estarà marcat pel panorama electoral que, de retruc, influirà en l’agenda política dels col·lectius de base. I és que, vulguem o no aquells que creiem que les transformacions radicals només són possibles des de baix, la societat, tant a València com a la resta de l’estat, ha dipositat grans esperances en els resultats electorals per a canviar la situació actual.

Des d’algun sector s’ha dit que la desmobilització social ha sigut provocada per el traspàs de forcés de la lluita als carrers al fet electoral. I han atribuït gran part de culpa al fenomen Podemos, el qual pareix ser que està capitalitzant els vots del descontent social. També s’ha dit que el partit comandat per Pablo Iglesias recorda el PSOE de la Transició, ja que tancarà les escletxes per les quals es podria arribar a un vertader canvi des de baix.

Personalment, crec que cal mesurar més allò que diem, ser més autocrítics i analitzar detalladament la situació actual. Primerament, no podem comparar Podemos amb el PSOE de la Transició per dos fets que considere importants: d’una banda perquè els de Monedero i companyia no han tingut el suport dels poders fàctics com sí que va tindre Felipe González, a més es presenta com una amenaça incòmoda per al govern central; de l’altra, el descontent actual majoritari és molt més reformista que a la Transició, en la qual sí que es van frenar possibilitats reals de canvi.

En segon lloc, cal analitzar la procedència política del descontent social. Podem parlar de tres sectors: el reformisme, que lluita al carrer però ho fa per a pressionar els polítics d’esquerres perquè siguen aquests qui reformen la política i aporten solucions; organitzacions d’esquerra o d’esquerra radical, que lluiten al carrer, que treballen (alguns) des de la base, però que pensen que cal lluitar també per la via electoral per a aconseguir la transformació social; grups llibertaris i d’esquerra radical, que pensen que el treball institucional és inútil i contraproduent o que cal una unitat popular prèvia a la conquesta del poder institucional. Aquest tercer grup, que representa les aspiracions d’un canvi real, és el minoritari actualment.

Per tant, l’hegemonia social dels sectors més radicals, almenys a València, és insuficient per a aconseguir una transformació real i radical de la societat i, al meu parer, cal fer autocrítica en aquest sentit, en comptes d’atribuir les culpes a l’electoralisme creixent. El problema principal continua sent la manca de contacte real amb la gent, una assignatura que tenim pendent si volem aspirar a canviar les coses. I cal no oblidar tampoc que si arribem a la societat cal proposar que farem, fet que moltes vegades oblidem: uns objectius a conquerir. Parlem d’”independència i socialisme” de “lluitar contra tota autoritat” però, més enllà d’això, què proposem?

En aquesta línia, la falta d’hegemonia social que patim em fa preguntar-me si l’esclat del municipalisme o inclús de Podemos és un fet perjudicial o si, per contra, pot ser positiu perquè apropa, tot i que d’una manera molt banal, la gent a la política i aporta xicotets canvis que podem aprofitar posteriorment per avançar cap a un canvi real. Ara per ara és difícil saber-ho, el que està clar que una victòria de l’esquerra institucional no ens suposarà cap retrocés, perquè continuem sent molt pocs. Tot i això, cal no desistir, fer el nostre camí, consolidar pràctiques que funcionen i treballar durament per canviar aquelles que no acaben d’anar bé. Arribarà el moment que estarem preparats. I guanyarem!

Jordi Miravet García.

Hola penya, tenim una proposta per a tota la gent que vulga participar. Seguint amb el nostre recentment inaugurat experiment editorial amb la publicació de “Para un incendio”, tenim entre mans un altre fanzine-llibre (depenent de com es mire) que calculem isca a llum allà per primavera. Ara no té res a veure amb la poesia, sinó que estem editant un volum sobre el Moviment Estudiantil a València i Castelló, en el qual es recopilen articles, assajos, textos, experiències de gent implicada i compromesa en les lluites universitàries dels últims anys sobretot i amb múltiples òptiques i opinions. És un projecte en el qual tenim molta il·lusió per tot el que significa i que esperem puga servir com un material de reflexió i crítica. El cas és que volem que participe quanta més gent millor en tots els àmbits de la seua creació, i eixe és el motiu d’aquest missatge. Us escrivim per a informar-vos que hem obert un compte en Titanpad com a “Bústia de materials” destinat a enriquir col·lectivament el llibret que tenim entre mans, i quantes més mans millor. En aquesta Bústia hem pensat que podeu anar deixant lliurement cites d’autores, lemes de lluites, trossos de cançons, dibuixos, imatges, fotografies, etcètera que cregueu puguen tenir alguna cosa que veure amb les lluita del moviment estudiantil. El que havíem pensat era que el llibre poguera tenir una implicació col·lectiva en diferents formats, perquè és el model de treball en el qual creiem. Així que quedeu convidades a entrar en l’adreça de Titanpad que us adjuntem ací baix i participar de la forma que vulgueu; deixem espai de llibertat per a les contribucions, però sent responsables que no s’estenguen massa, afavorint la participació equitativa de totes. Nosaltres esperem amb ànsia que ens ajudeu a poder completar aquest volum i a posar en pràctica aquest tipus de mecanismes que, com per exemple Orxata Sound System fa amb les seues cançons, permeten que el sabor siga compartit. En últim lloc, per motius de temps d’edició deixarem obert la Bústia fins a l’últim cap de setmana de gener (dia 31), i així no se’ns solapa el calendari. Us esperem, Salut!

Dire: https://titanpad.com/movimentestudiantil

Independència Total – Distribuïdora Crítica

Es por esto que yo digo que lo local es político,

porque es el lugar de la confrontación presente. “

Tiqqun. Notas sobre lo local.1

J. Brunete escrivia a “ElDiario.es”, fa no res2, un article molt interessant respecte a la situació política actual en l’Estat espanyol. La voluntat d’aquestes anotacions és dialogar (amb el que açò significa: ampliar, reduir, manipular, criticar, estendre…) amb les coses que allí escrivia Jorge, perquè – i no solament al meu judici, sinó al de moltes unes altres- la pregunta crucial és “i si perdérem?”.

Allò important és la nota de la discòrdia que pot parar-te en sec. L’eufòria electoral és opaca, independentment del signe que siga. Coincidisc amb Jorge en la perspectiva que ofereix per a llegir la nostra situació (de qui?), perquè el seu punt de vista radica en la base. Es pregunta pels moviments socials, per la seua situació i per què serà d’açò quan l’ona passe. On quedaran les seues energies? estaran organitzats, estructurats, mantenint la lluita? Hauran seguit teixint comunitat en pràctiques quotidianes d’autogestió/autoorganització? O… “i si perdérem?” I si l’aspiradora electoral (seguim protestant: Podem) ha xuclat el seu aguant? És interessant sobretot perquè ho escriu algú que milita en moviments socials (concretament, Joventut Sense futur). I no fa falta posar-se estupendes per a trobar exemples històrics que l’ona també sembla haver ocultat.

Al cap i a l’últim, què està a sent aquesta ona electoral si mirem des d’a baix? Perquè cap amunt és clar l’assumpte: enfront d’un tancament en bandes del bipartidisme del Règim del 78 tant en les seues pràctiques (en termes de repressió, ajust de comptes, legislacions rígides, “governs-de-dinersB”, cossos cada vegada més disciplinats, mediavalització de la dona, etc…) com en els seu discurs (lluita contra el populisme, la idea d’Espanya, terrorisme islàmic, màfies de/en la frontera, la idea de “(pro)vida”, etc…), es produeix, baix cap amunt, en la societat civil una espenta en termes d’un contracte vençut. Posaria èmfasi en açò: en realitat, el contracte mateix ha sigut suspès pels seus suposats garants. Podem -no tant Guanyem, el procés del qual crec que és diferent- significa que hi haurà maquillatge en les institucions, però açò serà vendre un altre rostre -altre perfil institucional. Cap amunt és clar que el procés és imparable, encara que els seus resultats, no sé si amb esperança o no, són impredictibles (sobretot en termes electorals!).

Des d’a baix, que és on està tot el moll, la situació en realitat és diferent. En primer lloc, hi ha hagut un desviament de forces des de pràcticament tots els àmbits dels moviments socials cap a plataformes electorals. Açò suposa directament una disminució de la tensió social, que crec va tenir els seus moments potents no fa poc (des d’un Gamonal, fins a la Primavera valenciana, o la pressió de la lluita feminista, Can Vies… cabrien moltíssims exemples ací) i els efectes negatius dels quals cauen com a comptagotes i debiliten encara més les possibilitats de continuar creixent (com a exemple d’aquesta repressió pot veure’s com la policia ha incorporat gradualment operacions selectives versus militant(e)s, ej: anarquistes-Barcelona). Açò és la lògica del poder: a mesura què es produeix una identificació (afectiva, emocional i/o intel·lectual) amb les seues estructures -encara que siga prendre-les per a canviar-les-, la lluita mantinguda “contra-i-més-enllà” d’elles disminueix. El poder sembra espills, va dir algú. En bona mesura, el poder és la relació que tu estableixes amb ell. A més, també estaria bé esmentar un altre aspecte: quan Podem va irrompre en les Europees la comparació històrica que es va establir va ser el PSOE; i posteriorment, és repetitiu escoltar que Podem ha captat a tots les votants del PSOE desencantades3. Podem sembla ser una aspiradora a dues bandes, però en quin costat està jugant?

“i si perdérem?” La proposta de Jorge és que els moviments socials continuen amb el seu esforç, els seus llaços, ja que aquesta és la seua victòria des de sempre. Jo em pregunte, després d’acceptar la seua postura, però també acceptant que aquest cicle electoral (on per fi l’Espectacle ix del tedi perquè hi ha joc, hi ha batalla, hi ha show) afecta directament als projectes de transformació i de canvi, …”i si ja estem perdent?”. Açò no és una perspectiva derrotista, crec que cal mantenir una perspectiva crítica des de la base per a poder fer front als possibles escenaris futurs; treballar la base és seguir creant allò local. Tampoc açò és una abstracció teòrica, té la seua realitat. Pose un exemple arran d’un article del Ara o Mai4, on, enfront de la proliferació cada vegada més general d’espais feixistes en els barris, diuen “Serà el suport mutu constant en les lluites del dia a dia amb els immigrants el que trencarà la barrera mental i imaginaria de la xenofòbia. La lluita contra els CIEs, l’expropiació de menjar, les lluites laborals, per l’habitatge digne i pel dret al propi cos —no podem oblidar que l’ofensiva antiavortista també alimenta el feixisme— són tot el conjunt d’apostes que tenim que fer per tal de combatre’ls allà on es volen fer forts, els nostres barris”. No solament perquè la seua aposta és lluitar en allò local, sinó perquè diagnostiquen els problemes des d’ací: la lluita contra feixisme es juga en la labor quotidiana. Igual que els projectes de canvi que, seguint Jorge han de “ahondar en procesos de autonomía y autogestión, intensificar nuestros lazos afectivos y poner en primer término los cuidados”. La qüestió que es planteja ací és què podran? I si els efectes negatius -en termes de moviment i comunitat- superen l’imparable conjur electoral? Perquè hi ha alguna cosa innegable, i és que “ los signos de nuestra pérdida seguirán estando bien presentes”.

Enrique Martín

integrant d’Independència Total – Distribuïdora Crítica

9.01.2015

NOTES

1http://tiqqunim.blogspot.com.es/2014/02/notas-sobre-lo-local.html. (Trad: És per açò que jo dic que allò local és polític, perquè és el lloc de la confrontació present”.)