Vuit de la vesprada d’un divendres d’abril, la gent conversa tranquil·lament al carrer Corretgeria de Xàtiva després d’un berenar en benefici de les represaliades per la segona fase de l’operació Pandora. No són habituals tals aglomeracions intercomarcals a la porta del Capgirat, ni tan sols els dies que hi ha alguna actuació del programa habitual de l’establiment. De sobte una banderola pirata trenca la nit onejant des de la furgona negra dels músics, que travessa en direcció contrària el carrer. Ja a l’interior del Capgi, comença a sonar el surf saforaui de Bacora que, a banda de defensar eixeridament referencialitats pretesament americanitzades, emeten també proclames que semblen fer referència a escenaris més propers:
Ritmes frenètics, electro-tecno són els nous himnes de les trinxeres / Passa dels punkis que sempre t’han qüestionat / Ressaca i glòria en la rave final / Açò no és una joke, welcome to paradise / Subwoofer al capot, no para de sonar el xumba-xumba de la llibertat / Sense bacales no hi ha revolució.
Seguidament entren a escena els Anti-Pàtiks, amb el seu punk desenfrenat i immediat –els espectadors parlen d’una catalanització estètico-musical de grups com NOFX i Anti-Flag– i provoquen una catarsi col·lectiva sense precedents propers al Capgirat: un espectador intenta distingir amb la llanterna del mòbil una lent de les seues ulleres entre les restes dels gots caiguts mentre el públic interromp la cançó tot elevant en braços el guitarrista i cantant, que de sobte posa un circulació una terrina de vidre que la gent comença a farcir de ferralla per finançar la gasolina dels grups. Aquest ambient de germanor ve propiciat en part per un tret distintiu dels concerts organitzats pel col·lectiu DIT/Fem-Ho Juntes: l’escenari ha de trobar-se, sempre que es puga, a l’altura del públic –és a dir, no ha d’haver-hi escenari–; els grups han de tocar sempre amb els peus a terra, ja que l’elevació dels músics provoca un distanciament –espacial i simbòlic– respecte al públic. Entre tota la catarsi i el pogo lliscadís encara es poden distingir proclames dirigides a grups del nord majoritaris a tot el territori, proclames que cada vegada cobren més sentit –recordem la recent col·laboració del grup de rumba-fusió Txarango amb el periòdic ABC:
La rumba-fusió-hippie te la menges amb patates / L’alternativa no permet que el galliner s’esveri / Molta gresca i xerinola, però tot controlat / Bona rumbeta per festa major / Farem rotllanes i sanefes de colors / Tu no hi pots entrar / Segueix la pauta i tocaràs la flauta.
Els propis components del col·lectiu afirmen que l’assistència i la implicació dels assistents a aquest concert no té precedents ni a l’establiment ni tampoc entre els esdeveneniments organitzats fins el moment per DIT a diversos espais; aquest esdevé, per tant, una espècie de punt d’inflexió, un punt clau en la història del col·lectiu. Però, de què estem parlant exactament quan parlem de DIT/Fem-Ho Juntes? Són una cooperativa? Un segell? Una distribuïdora? Una discogràfica? Una promotora? Una productora? Una colla d’amics? Qui són i quins objectius tenen les persones que formen aquest col·lectiu?
M’aclame al punk.
La ciutat de Xàtiva té un encant concret al caure la vesprada, sobretot per a la gent de les comarques circumdants que solem habitar-la només en horaris d’oci nocturn –un dels molts reductes de l’antiga distribució central de les comarques que fan de Xàtiva la capital fàctica. A l’arribar a la Plaça del Mercat, destaca l’efervescència humana de les seues terrasses, on la gent aprofita els últims moments de llum natural d’un dijous qualsevol. David, Jose, Natàlia, Carles, Vicent i Climent ens esperen a una taula de la terrassa del Coffee –establiment amic on han realitzat la majoria de les seues punxades– i es disposen a conversar una estona abans de donar peu a l’assemblea ordinària del dia. La primera pregunta s’imposa per ella mateixa: què és exactament això de DIT?
«DIT és un col·lectiu musical format per persones compromeses i polititzades que treballem per la música d’una forma autogestionada. En un primer moment, el col·lectiu va néixer per ajudar els grups que comencen i no disposen de recursos econòmics ni materials, per intentar impulsar-los un poc i intentar fer, dins de les nostres possibilitats, que la gent els anara coneixent. Tot i això, al llarg de tots aquestos mesos d’experiència acumulada –DIT va néixer el setembre de l’any passat– hem notat que, malgrat que aquesta faceta d’edició s’ha mantingut –l’LP d’AKS està actualment en procés d’edició–, s’ha acabat donant prioritat sobretot a fer escena, a la creació d’una xarxa creixent de contactes, intercanvis i ajudes de tot tipus: des de l’organització de concerts a la difusió de treballs passant per la petició de consells puntuals. I sobretot conèixer a molta, molta gent –i cada vegada més– d’arreu del País Valencià. Aquesta escena que estem creant va siguent a poc a poc coneguda i recolzada pel públic, i de fet molta gent de lluny que no ens coneix de res ens ha enviat missatges de suport».
DIT és, per tant i abans que res, una eina per crear escena. Ja a les octavetes que el col·lectiu repartia als primers debats de presentació que va organitzar a diversos centres socials com ara el CSA L’Horta o Ca La Mera per donar-se a conèixer, Fem-Ho Juntes justificava la necessitat de la seua existència tot fent referència al buit ideològic que normalment se li concedeix a la praxi musical dins els moviments socials, més enllà de la pura identificació declarativa: es problematitzen tots els aspectes de la nostra vida, però sembla que la música és una cosa secundària que no està suficientment polititzada –almenys pel que fa a la forma: «es creen assemblees juvenils, pels drets socials, per la defensa animal, per la vivenda, etc. I què passa amb la música? La música és un element més del nostre entorn immediat, queda emmarcada en una època, es uns espais i escenaris concrets. La música és diversió, però també pot ser alguna cosa més: pot generar sinergies i transformar realitats, pot ser una arma, una eina. La música també és susceptible de ser polititzada».
L’actitud és l’instrument.
Sembla, per tant, que la qüestió no es redueix simplement a les lletres, ja que molts grups amb lletres polititzades acaben per no combregar amb el seu propi missatge, tot creant una distància insalvable entre el contingut declaratiu del grup i la forma procedimental en la qual se’l fa circular. De fet, el primer LP d’X-Tencil –un dels primers grups que, junt a Distància, va començar a fer funcionar el segell– titulat «L’actitud és l’instrument» és una espècie d’anti-manifest en el qual un grup –extrapolable i qualsevol– narra les seues pròpies contradiccions internes: detecció i autoanàlisi lloables i necessàries per a la presa de consciència i posterior transformació (atenció a «Històries sobre la hipocresia i les contradiccions d’un mateix»).
Un grup pot néixer en base a diverses motivacions, entre elles aspirar a tocar en aquest o aquell festival o, directament, arribar al major nombre de gent possible. Quin tipus de pretensions tenen cabuda entre els grups susceptibles de col·laborar amb el segell?
«DIT naix sota uns principis infranquejables. Per a nosaltres no tot val, ni ens agraden totes les formes de funcionar. Respectem a la gent que vol seguir el camí de la comercialització, però nosaltres treballem amb uns altres paràmetres, més qualitatius que no quantitatius. Les persones que composem el segell també som músics, i també ens agradaria viure de la música, però hi ha formes i formes: cal diferenciar, per exemple, entre els grups que volen arribar a viure de la música –una pretensió que, d’entrada, ens sembla completament legítima, donat que la música pot arribar a esdevenir un ofici i una forma més de guanyar-se la vida, sobretot tenint en compte la quantitat d’esforç que hi ha al darrere– dels grups que, per a arribar o fins i tot sobrepassar aquesta fi, empren uns mitjans que no ens agraden en absolut, i que passen per una gestió relacionada amb mànagers i productores que es lucren en base a la força de treball dels grups».
El problema llavors no és el d’un hipotètic èxit o el d’una difusió susceptible d’ésser relativament àmplia, sinó el de la metodologia emprada per a tal fi. No tindria sentit relacionar l’autogestió al fet de tindre més o menys èxit –és a dir, denegar als grups autogestionats la possibilitat d’arribar a un nombre més o menys elevat de gent– malgrat la sospita de renúncia parcial –o total– que plana sobre l’èxit aparentment espontani i natural d’alguns grups. El repte de l’autogestió musical col·lectiva rau més bé de resistir i trobar un model diferent a la vampirització capitalista que les discogràfiques i promotores –tant comercials com alternatives– pretenen:
«Nosaltres treballem amb una forma i uns principis diferents als que, per exemple, funcionen ara per ara a l’escena actual del País Valencià, que esdevé eminentment comercial, en la mesura que allò que interessa és omplir i vendre. El que intentem és, evidentment, difondre música, però també, a banda de les lletres, transmetre unes idees i una actitud, una proposta de mínims: l’autogestió, l’horitzontalitat a l’hora de tractar qualsevol aspecte, el feminisme i que les lletres i els comportaments no siguen racistes, homòfobs ni sexistes. Aquestos principis –relativament bàsics dins el nostre gueto– no estan del tot superats, per això els vam establir després de molts debats interns –malgrat que, d’alguna forma, sí estigueren presents des del començament. Volem pensar que són aquestos els principis que ens han unit, així com una altra forma de fer música i de viure-la. Hem mantingut també debats amb gent que tenia grups mitjanament consolidats amb posicions eminentment comercials que ens han generat més motivació encara per a seguir fent el que anàvem fent».
Aquest, i no altre, és el biaix distintiu, el criteri de selecció, el tall al DIT o, dit d’una altra manera, allò que tenen en comú una multiplicitat de grups d’entrada tan heterogenis: un solatge actitudinal que transcendeix de forma transversal tant les lletres –o l’eventual falta de les mateixes– com els estils musicals: al bandcamp del segell podem trobar des de punk fins a cançó d’autor passant per oi!, hardcore, metall, rock-and-roll o rock alternatiu.
Certament, les definicions descriptives del cartell del passat del 20 de febrer arribaven a aclaparar: «Post-Metal Instrumental des de Castelló de la Plana» i «Post-Rock Experimental des de Xirivella»: mentre Manu, guitarrista de RAW manipula amb precisió científica els loops i efectes de la seua pedalera de la tercera fase ens venen al cap noms genèrics del post-rock com ara Mogwai o God Is An Astronaut. Hi ha qui es balanceja sinuosament tot intentant resseguir els processos progressius i matemàtics de la banda. Altres acompanyen l’escolta amb una observació detinguda de la situació. De sobte apareixen Madre, amb un post-rock més marcat i aspre gràcies sobretot a la precisió i la ràbia d’eixa enèrgica màquina animal que esdevé Juan, el bateria (no debades el seu últim EP s’anomena «Máquina»). La bateria s’expandeix tectònicament pel Capgirat: el bombo trontolla cap al públic, el tom rellisca cap a la barra i el plat es desmarca per la tangent. El públic passeja a lloms al guitarrista per tota la sala: els ritus concrets del hardcore transcendeixen per fi el circuit de la capital del Túria
Prenem l’escenari.
El segon concert del cicle que el segell va preparar per als primers mesos del 2015 va suposar també el primer concert que es celebrava al soterrani de La Fontana de Xàtiva, un espai que després de la llei antitabac només havia complit la funció d’albergar els lavabos. La música en directe arriba fins als racons més inaudits de la ciutat: polititzar espais despolititzats, però també musicalitzar espais desmusicalitzats.
Laura Pinazo (Grefu&V) canta sobre la menstruació de forma completament natural a ritme de rock-and-roll. DIT va començar subtitulant-se Fem-Ho Junts –la traducció al valencià del significat de les sigles: Do It Together–, però sembla que, amb l’intenció de ser congruent amb un dels principis, finalment s’introduirà el femení genèric. Les persones que componen el segell tenen ben clar que, quan es tracta de la posada en circulació de determinats enunciats, és important detectar i modificar els eventuals atavismes normatius que puga albergar l’espontaneïtat del llenguatge, també a l’hora de traduir l’envejable ambigüitat –malauradament, no disponible en valencià– de l’adverbi anglès: «DIT és un segell feminista, aquest és un principi igual d’important que la resta. El repte està en reconèixer que potser no siguem tan feministes com creguem, que encara ens queda molt per aprendre i treballar. Hem d’intentar avançar i evolucionar en aquest sentit, i per això hem decidit passar a denominar-nos Fem-Ho Juntes».
Aquest feminisme, però, no només es reflecteix en el nom, sinó també en la revisió de les lletres: no es tolerarà al segell cap dels micromasclismes que, per una altra banda, han esdevigut històricament inherents a la vegada que descuidats a moltes de les lletres i actituds del rock-and-roll.
Esdevenir escena
Quan parlem de DIT, és inevitable pensar en una mena de retorn d’aquell punk atàvic que bategava per les nostres contrades ara fa una dècada: l’escena tan canònicament punk de l’Ènova (aquells músics de falanges sagnants al camp de futbol municipal), la de Montesa (malgrat que en un moment donat acabara derivant en un forat negre), i la pròpia escena que mai ha deixat de bategar a Xàtiva i La Costera (les pròpies components del segell han militat anteriorment en una multiplicitat considerable de grups). Sembla, però, que el punk no ha ressuscitat intacte, i que ha tornat de la tomba amb un matís extra de conscienciació –resultat, per una altra banda, de la seua aproximació a l’ètica mínima del hardcore: començant per la transformació de la Y (Yourself) d’aquell DIY tan genuïnament punk en una T (Together) que fa palesa la imprescindibilitat de la cooperació en matèria d’autogestió i autoedició (es podria parlar, per tant, d’una expansió de l’individualisme al col·lectivisme en aquest sentit), i acabant en la prioritat que se li dóna a la construcció en eixe joc de doble vessant entre construcció i destrucció que, a mode d’ou i de gallina, s’estableix en les escenes crítiques en curs:
«No es tracta de criticar altres espais, altres escenes i altres formes de fer música, sinó d’intentar construir-ne una de nova. Ara bé, no podem evitar que les coses que volem construir facen referència a coses que no ens agraden d’altres espais musicals. La nostra crítica ja va directament implícita en la nostra manera de fer les coses, completament diferent a com es puguen fer en altres escenes i altres ambients. Per exemple: l’escena més visible que tenim ara mateix al País Valencià ens ha ensenyat a detectar un munt d’errors i actituds que es donen als escenaris i els concerts amb les quals no combreguem».
Superació del punk, per tant, però també distanciament respecte a allò que alguns anomenen la «música en valencià»: efectivament, l’objectiu no és arribar als grans escenaris ni assaltar l’escena existent, sinó crear-ne una de pròpia. El clam no és una recriminació a les institucions i promotores per la no-inclusió (inclusió que suposaria l’acceptació de les tares que arrosseguen les dinàmiques de gestió imperants –i no només les oficials), sinó que esdevé més bé un principi d’acció i creació: no només imaginar com seria l’escena ideal, sinó posar-se mans a l’obra per començar a crear-la, engegar el motor del desig en vistes a crear una realitat que va esdevenint real, precisament, a mesura que va essent realitzada; obrir escletxa i bifurcar-se: «No sabem si açò és un segell, un col·lectiu, una colla d’amics, o una productora. El que sí sabem és que tenim ganes de fer les coses d’una altra manera i generar un oci que ens encanta i que fins ara només podíem trobar a València o altres ciutats. Apostem per una escena local, no alternativa, sinó pròpia: una escena en la qual nosaltres ens trobem còmodes i podem fer coses sense deixar mai d’estar vinculades a qüestions polítiques».
Què millor que començar a casa: la ciutat de Xàtiva esdevé a l’estiu –concretament, durant els concerts de la Fira d’Agost organitzats per l’Ajuntament– un clar exemple d’estandardització majoritària, però tampoc no cal anar molt lluny per acudir a esdeveniments multitudinaris i homogeneïtzadors de tall alternatiu i extraoficial que funcionen a partir de promotores i “paquets de grups”. Front als grans escenaris estratificats amb objectius tan marcats es proposa una dispersió que s’emmiscole entre els clivells de la dialèctica que s’estableix entre la cultura oficial i l’oficiosa –escenaris a conquerir, masses a les quals arribar– per descobrir l’ampli i flexible món de possibilitats i potencialitats que s’hi amaga al dessota. El paral·lelisme amb la política –i la micropolítica– com a tal és més que evident, i açò és una conseqüència de que efectivament s’està polititzant el format; de que, com resa aquella vella però actual proclama, al remat tot és política.
Aquest fet acaba, a la vegada, amb el mite del “destructivisme” punk com una actitud exclusivament negativa, com un nihilisme tou que amb el seu neguit sistemàtic acaba esdevenint còmode per a l’emissor i inofensiu per als blancs potencials –o fins i tot susceptible d’ésser assimilat per aquestos. No es tracta ací de destruir gratuïtament, de quedar-se en el no, sinó, en qualsevol cas, d’instrumentalitzar el neguit inicial com una palanca vers la construcció, com el rebuig constitutiu que motiva el posterior i conseqüent generar i construir: aquesta és la vessant positiva –en tant que creadora– del punk que es contempla al segell. La diferència és important: «El punk simplement va ser una moda comercial sense cap tipus de valor. El que nosaltres entenem i sempre hem entès com a punk, en canvi, és precisament el que fem. No hauríem de parlar, per tant, d’una tornada del punk, sinó d’una forma de fer les coses que suposen, si no una superació d’aquells valors originaris, sí almenys una nova concepció del punk que, malgrat tot, no deixa d’estar relacionada amb un cert tipus de filosofia llibertària: les components de DIT tenim una herència ideològica molt important».
Efectivament, DIT no són pioneres en mostrar aquest tipus d’actitud, ja que d’alguna manera recullen el guant llençat per referents polítics del passat dels quals precisament provenen (hi ha un sector més explícitament llibertari que ha militat en organitzacions com ara l’Ateneu d’Albaida, la CAI o la CNT de la Vall d’Albaida/La Costera i un altre sector que prové d’associacions i assemblees locals com ara Cremats o CaMot) i de tots els companys del present que han anat acumulant en aquesta nova etapa: el CSA La Residencia de València –«la gran quantitat de concerts que organitzen i hem pogut veure allà ens va fer aspirar a necessitar organitzar alguna cosa semblant a Xàtiva, malgrat que ara mateix encara estem a anys llum»–, el CSA l’Horta; l’Auditiva; La Cosa Nostra; el Polze de la Mort, el col·lectiu La Martingala; La Mistelera; gent de Vilallonga; els Greixers; Ca La Mera; i ja a nivell local CaMot; Raval Viu i l’Ateneu Popular de Xàtiva.
Break down the dolçaina.
Entre la construcció i la destrucció, per tant, DIT prioritzen la construcció i conceben la destrucció, en qualsevol cas, com inherent a la performativitat de la pròpia construcció, en la mesura que aquesta defuig de certes tendències observades a escenes en les quals s’han criat les components del segell. No es descarta, per tant, l’eventual generació de proclames de rebuig. Una d’aquestes escenes seria, com hem dit, la catalogada com a «música en valencià»: a DIT hi ha diversos grups que canten en valencià i, malgrat no considerar-ho ni un tret distintiu ni tampoc un criteri selectiu –hi ha certa paritat en aquest sentit–, sinó simplement un reflex de l’acotació inicialment local del segell, sí que demostren certa sensibilitat vers la qüestió; sensibilitat que passa, precisament, per la inclusió i cura d’aquestos grups al seu si i que arriba fins a la crítica de l’escena que funciona amb aquest únic criteri i que genera dinàmiques homogeneïtzadores que acaben cristal·litzant en modes cícliques, de la dolçaina-fusió –que ja incloía bases electròniques– a les pròpies bases electròniques –que d’alguna manera no acaben de desprendre’s de la fusió, i en molts casos ni tan sols de les pròpies dolçaines: X-Tencil relaten com fa un any van acudir a l’Esclat –un concurs de música en valencià al qual es van presentar amb la simple intenció de realitzar un concert més– i van comprovar atònits com tres dels cinc grups que es presentaven portaven dolçaina. S’ho van prendre amb humor i, a crit de «Entregueu les dolçaines i demaneu perdó al poble!» van difondre un fotomuntatge amb la portada del London Calling:
«Molta gent associa la música en valencià amb la dolçaina. Amb aquesta imatge hem volgut dir que també hi ha altres grups i altra forma de fer música en valencià. Sembla que fins fa poc un requisit indispensable per a tocar en festivals i visibilitzar el teu treball en aquest àmbit era fer fusió amb dolçaina i tindre deu mil persones dalt de l’escenari. El que s’estava creant era la necessitat de que tot fóra així, perquè era el que realment venia. Ara ven el rap o venen altres coses: va un poc per tendències. Però no és necessari funcionar amb modes per crear escena, sinó simplement fer el que vols fer, i intentar fer-ho amb qualitat».
Quatre dies Fent-Ho Juntes.
DIT només porten, com aquell que diu, quatre dies fent-ho juntes, però –deixant de banda el fet que, com ja hem dit, el segell no surt del no-res sinó que esdevé la concreció confluent en matèria musical d’un seguit de trajectòries polítiques ben arrelades a les Comarques Centrals–, en aquestos quatre dies ja han aconseguit fer escena, confeccionar de forma intensiva una constel·lació de connexions político-musicals i establir una xarxa creixent de relacions i afectes incommensurable amb aquest tipus de temporalitat: «Actualment estem coneixent a molta més gent de la que ens haguérem pogut imaginar ara fa un any. Evidentment, hi ha moltes més coses, però només per això ja ha pagat la pena fundar el col·lectiu».
DIT/Fem-Ho Juntes escapen, com diria el poeta, a tota voluntat d’antologia, degut precisament al caràcter dinàmic i –mai millor dit– instrumental de la seua proposta, que s’autopercep com una eina a disposició dels grups –de la mateixa forma que escaparan en el futur a tot intent de revival mitificat a posteriori, degut precisament al tarannà-esdevenir de l’escena. Servisca aquest escrit, per tant, com una advertència, un flyer per difondre un projecte en expansió. Potser per això al remat siga més adient no acabar amb un intent de joc de paraules més o menys enginyós i conclusiu, sinó simplement emplaçant-vos a l’encontre cara a cara amb les persones que formen aquest projecte i els grups que orbiten al voltant, començant per les primeres cites importants a la vista –sense deixar d’estar atentes a les que vindran després– que seran els propers 29 i 30 de maig a Castelló de la Plana i Vilallonga amb els grups Semidimes, Raw, Vae Victis, X-Tencil i Malestar Social.
per Josep Artés
[ DIT/Fem-Ho Juntes a les Xarxes Socials: Facebook: https://www.facebook.com/ditfemhojunts Bandcamp: https://ditfemhojunts.bandcamp.com/ ]
Independència total 