Aquest dijous lxs Independència Total estarem en el Casal Obrer i Popular de Francesc Santacatalina presentant el projecte del col·lectiu i la distri. Esperem que amb l’excusa es pugui generar debat, discussió i seguir ampliant xarxes amb col·lectius de base de la ciutat de València. I per acabar… un meravellós sopar *vegà per a l’autogestió de IT i del COIP. Esperem que us apropeu!
Aquí us deixem el cartell, on ve inclosa el carrer, el dia i l’hora de la presentació
Salut!
Aquí vos deixem una crònica que va fer la nostra cosina Revista Ecléctica, de la presentació del col.lectiu i la distri que vam fer allà per novembre. Mai es massa tard per agrair a tota la gent que se va apropar aquell dia, a Ecléctica pel text i també per l’acompanyament diari i CSOA L’Horta per l’espai. Açí l’enllaç:
http://revistaeclectica.org/noticias/independencia-total-entre-afinidad-textos-y-utopia/
Encara no tenim fotos de les samarretes posades, però tenim els models perquè els vegeu.
Per a aconseguir una, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres escribint a dignitatomort(a)gmail(.)com. Esprem que us agraden!
Samarreta negra amb tinta blanca
Samarreta blanca amb tinta negra
Si l’estiu és temps de lectura, la tardor no té perquè ser-ho menys. Un nou curs comença i s’obre amb un complet cicle dedicat als llibres relacionats amb l’anarquisme i els moviments socials. Parlem de la segona Mostra del Llibre Anarquista que se celebrarà a la nostra ciutat del 14 de setembre al 5 d’octubre d’aquest 2013.
DIJOUS 26 SETEMBRE
19:30 H. TAULA RODONA “Nous Blogs de Contrainfo local”
De forma paral·lela a l’actual cicle de mobilitzacions socials, han aparegut a nivell local una sèrie de blogs que ofereixen anàlisis i lectures alternatives sobre el que està passant a les nostres comarques, des d’una perspectiva independent i propera als moviments socials d’ací. Alguns d’aquests blogs són Muntonets i Quebrantando el silencio, els quals participaran en la taula rodona.
Lloc: Casal Popular de Castelló.
DIVENDRES 27 SETEMBRE
19:30 H. PRESENTACIÓ ”Un país en gris i negre”, de Juan Luís Porcar (Ed. UJI).
En aquesta investigació s’analitza com la repressió va significar un element fonamental per a la consolidació del règim franquista finalitzada la guerra civil, va perseguir l’extermini dels adversaris polítics i l’eliminació d’institucions i idees que havien configurat la Segona República. Com es va implantar la maquinària repressiva del Nou Estat a la província deCastelló, l’organització del sistema judicial i carcerari
Lloc: Casal Popular de Castelló
DISSABTE 28 SETEMBRE
19 H. PRESENTACIÓ ”Grups Autònoms”, de Joni D. (Ed. El Lokal)
Presentem una de les últimes edicions del Lokal. Joni, reconegut per la seva implicació als moviments socials i contraculturals de Barcelona, ens presenta el seu darrer llibre:”Grups Autònoms”, una aproximació a la rica experiència i herència deixada pel moviment autònom dels 70 a Catalunya.
21 H. SOPAR
22 H. POÈTIKS presenten l’espectacle “MIXER POETRY (POETIKS DJ SET)”
Tornen els capos de la polipoesia a València amb la seua darrera proposta.
Lloc: Casal Popular de Castelló.
DIJOUS 3 OCTUBRE
19:30 H. TAULA RODONA “Biblioteques autogestionades”
Als darrers temps hem assistit a una revifalla dels projectes de biblioteques muntades desde col·lectius anarquistes. Amb aquesta taula ens volem acostar a l’experiència dediferents biblios de Segorb, València i Castelló. Com neixen, com funcionen, criteris deselecció, problemes que tenen,… són alguns dels punts que intentarem abordar.
Lloc: CNT
DIVENDRES 4 OCTUBRE
19:30 H. PRESENTACIÓ ”Sexual Herria”, d’Itziar Ziga (Ed. Txalaparta).
Itziar Ziga és una feminista heretge, periodista inadaptada i vedette de l’extraradi. Ha estat involucrada a col·lectius com ara el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, el moviment desuport als joves del 4F, el grup feminista Ex_dones i altres espais transfeministes, post-porno,… Arriba per presentar el seu darrer llibre ”Sexual Herria”, un relat testimoni de la tornada a la seua terra per tal de compartir la seua visió de la lluita, del feminisme, delcompromís, del plaer,…
Lloc: Casal Popular de Castelló.
DISSABTE 5 OCTUBRE
11 H. Obertura de la fira d’editorials i distribuïdores alternatives.
Durant tot el dia, a la Plaça de les Aules hi haura parades de llibres de diferents editorials i distribuïdores alternatives. També hi haurà l’exposició ”Televisió” de Jinquer Chulivert.
11:30H. PRESENTACIÓ ”El Lokal: 25 anys d’un racó llibertari a Barcelona”, a càrrec d’Iban Ek (Ed. El Lokal)
Recull de testimonis que ens acosten a la trajectòria d’aquest referencial espai al Raval deBarcelona, que ha estat punt de trobada i centre dinamitzador a l’àmbit llibertari i dels col·lectius socials de base.
Lloc: Plaça de les Aules.
12:30H. PRESENTACIÓ Revista Argelaga
Argelaga és una publicació llibertària centrada en la crítica i la lluita contra el desarrollisme i els excessos de la societat industrial. Les seues pàgines ens acosten a conflictes com la lluita contra el fracking, els incendis, la crisi dels recursos naturals,… des d’una perspectiva llibertària i de compromís amb la natura.
Lloc: Plaça de les Aules.
14H. DINAR a la Plaça de les Aules
16:30H. PRESENTACIÓ ”Agrietando el futuro” a càrrec de Ramon Irurzun (Ed. Ecologistas en Acción)
Aquest llibre tracta d’acostar-nos a un nou mètode d’extracció de gas del subsòl que ha entrat amb molta força al nostre territori, el Fracking o fractura hidràulica. En aquest llibrecol·lectiu les i els autors ens descobreixen d’on procedeix aquesta tecnologia i en què consisteix realment, per què s’està produint la seua ràpida extensió just ara, quina és la seua situació en la resta del món i al nostre territori.
Lloc: Plaça de les Aules.
18:30H. PRESENTACIÓ ”La mujer en el espejo del psicoanalisis”, a càrrecde Érika Adanez i Jose Luis Romero Cuadra
La dissecció dels processos de l’esdevenir dona per la teoria feminista ha tingut en el psicoanàlisi i en les psicoanalistes la seua més inestimable referent polèmic. El reflex deles dones que s’han mirat en l’espill del psicoanàlisi ha transitat des de l’ortodòxia inicial, centrada en factors endogens, fins als posteriors enfocaments culturalistes i les anàlisis contemporànies basades en la intersubjectivitat.
Lloc: Plaça de les Aules.
21H. SOPAR
Lloc: Casal Popular de Castelló.
23H. RECITAL de poesia ”Follando con la locura” a càrrec de Pako Punk
L’escriptorde Torreblanca ens presentarà la seua darrera aportació poètica.
Lloc: Casal Popular de Castelló.
EXPOSICIONS
*EXPO ”Televisió” Jinquer Chulivet ens presenta una instal·lació amb elements reciclats com a crítica de la televisió. L’exposició estarà durant tot el dissabte 5 d’octubre a la Plaçade les Aules. Més info: http://hueleadespertar.blogspot.com
Lloc: Plaça de les Aules.
*EXPO ”Reflexió i crítica social a través de les il·lustracions del Diagonal”. Una lectura àcida i crítica de l’actualitat mitjançant dels i les il·lustradores del Diagonal: Isa, Luís deMano, Eneko,… Del 26 de setembre al 26 d’octubre.
Lloc: Casal Popular de Castelló.
*EXPO ”Mostres del llibre anarquista arreu del món II”. Ampliació de l’exposició de cartellsde vàries “Anarchist Bookfair” a diferents ciutats del món. Un intent de recollir en imatges la vitalitat i extensió de fires i cicles similars al de Castelló d’aquests dies. Del 26 desetembre al 26 d’octubre.
Lloc: Casal Popular de Castelló.
El curs 2008-2009 a la Universitat de València (així com a la resta d’universitats de l’estat) es tancava amb una derrota: la il·lusió que el procés de Bolonya es podria aturar s’esfumava. El curs 2009-2010 s’iniciava també des d’una perspectiva absent d’esperança. No sols no s’havia aturat Bolonya, sinó que la empremta assembleària viscuda l’any anterior havia desaparegut. Com si res del que va succeir, els mesos de lluita estudiantil massiva, haguera existit mai. L“normalitat” retornava amb tot el seu pes a les facultats: van desaparèixer les assemblees obertes i els sindicats estudiantils retornaren al seu treball específic, es van tornar invisibles a ulls de la majoria de l’estudiantat.
A finals del curs 2010-2011, al caliu del context de crisi i amb el boom del 15-M, pareix que Moviment Estudiantil va ressorgir: algunes persones acamparen al campus de Burjassot; als campus de Blasco Ibáñez i Tarongers es produïren assemblees setmanals de més de 50 persones (si tenim en compte que és en època d’exàmens, es tracta de tot un èxit). Però res d’això desembocà en una lluita important, les energies es centraren en el que succeïa en la plaça 15-M (l’antiga plaça de l’Ajuntament) i faltava molta feina per fer: reactivar una relació fluïda entre assemblees de campus, concretar objectius, etc. Això es va anar gestant durant el curs següent. Això sí, els mesos de maig i juny són determinants com a primer punt de contacte. En 2011 s’obrí un nou cicle de lluites, un cicle que encara resta obert.
Durant el curs 2011-2012 es van consolidar les assemblees setmanals de campus així com les assemblees interuniversitàries; de la mà dels “veterans” que van participar del moviment anti-bolonya, gent que, fins al moment, no havia participat dels moviments de base, va aprendre allò “bàsic”: com participar en una assemblea, pegar cartells, fer piquets, organitzar una manifestació, etc. Mitjançant vagues estudiantils i la vaga general del 29 de març de 2012 s’aconseguiren dues coses: 1) Si les assemblees de campus no eren, ni molt menys, massives, van adquirir, amb el seu treball, un important poder de convocatòria, fet que va quedar demostrat en manifestacions multitudinàries. 2) Al llarg del curs, en l’àmbit universitari es va normalitzar, fins a cert punt, una pràctica “radical”. Per exemple, si a l’inici del curs es van generar debats eterns sobre la validesa o no d’un piquet de bloqueig (és a dir, no sols informatiu), durant les últimes vagues l’acció dels piquets es va veure amb normalitat.
Dos van ser els moments àlgids de les lluites estudiantils durant aquest curs. Per una banda, la coneguda com a Primavera Valenciana que, tot i que sobrepassava l’àmbit universitari, va trobar en aquest espai un bon suport. Quasi una setmana de manifestacions massives es va tancar amb una vaga universitària i una manifestació enorme (fins a la data, la més gran del cicle obert en 2011). Per altra banda, ja algunes facultats (especialment infermeria i magisteri) van alçar acampades en protesta al decret Wert, en les quals van persistir durant vàries setmanes, amb assemblees, xerrades, tallers, etc. A Magisteri, on s’intensificà l’acció de militants de SEPC i Acontracorrent, molta gent “nova” es sumà al moviment estudiantil. Poc a poc, tot i que a primer cop d’ull l’escenari era desesperançador (amb moments puntuals de lluites massives, però que no es van materialitzar en una extensió de les assemblees, ni en una confrontació constant i mantinguda), es va assentar un “poso” que va permetre avançar.
El curs passat, 20012-2013, marcat per l’augment de retallades en drets socials i la privatització de l’educació, coneguè un Moviment Estudiantil organitzat des de ben prompte al voltant de l’Assemblea Interuniversitària, consolidada com a legítim interlocutor de les aspiracions i dels interessos dels estudiants i com a espai de coordinació de les diferents assemblees de campus. El discurs de l’AI ha avançat clarament cap a posicionaments anticapitalistes; tot i això, cal dir que, el fet que el discurs tinga aquestes característiques, potser siga fruit del fet que molt poca gent crea el discurs (amb l’elaboració de pamflets, per exemple) i aquest s’accepta sense debatre pràcticament res a les assemblees. A més, perviu el discurs banal del “Sí a la pública”, fet que, al nostre parer, cal criticar –límits i posibilitats- i intensificar, preguntant-nos a les assemblees que és la Universitat Pública i quina alternativa a aquesta volem conquerir.
Exigüitat pràxica de que ens hem adonat, per exemple, en rel·lació amb el tema de la difusió, trobant a faltar –almenys al campus de Blasco Ibáñez-, la dinàmica de l’any anterior, mitjançant la qual les estudiantes ens empoderàvem de les facultats dos o tres setmanes abans de cada vaga i amb cartells, pancartes, pamflets i, sobretot, amb el contacte directe amb l’estudiantat, portàvem a terme una difusió més intensa i efectiva. Aquest any, la difusió ha estat molt més limitada, ha participat menys gent i s’ha perdut més el contacte directe. Creiem que cal intensificar esforços en la difusió de les nostres activitats i objectius a acomplir, ja que considerem que cal que la comunitat universitària participe de les assemblees i s’aut-organitze.
Així, la mancança de debats que comentàvem abans, pensem que és conseqüència de les dinàmiques d’acció que s’han dut a terme aquest any, marcades pel cercle viciós: preparació de la vaga, vaga, descans/exàmens/preparació de la següent vaga/vaga, que impedeix a l’AI crear altres dinàmiques de treball més intern de col·lectiu, les quals ens permetrien, entre altres coses, la creació d’un discurs realment comú i decidir més tranquil·lament, sense que el context aliè a l’AI ens supere, quins objectius volem aconseguir amb la lluita al carrer. Al nostre parer, en algunes ocasions, s’ha actuat per inèrcia, sense estratègia ni objectius, temes que no s’han debatut prèviament.
Quant a les vagues –les quatre que s’han fet enguany-, ha augmentat el conflicte al carrer vaga rere vaga, fet que, en principi, cal valorar positivament, encara que voldríem deixar clar que si aquest fet s’ha donat així, ha estat més per la participació de grups autònoms (més preparats en el conflicte al carrer) que per l’empoderament de l’AI. Tanmateix, creiem que és molt positiu que no participen només estudiants en les vagues i que es teixisquen relacions entre diferents sectors combatius de la ciutat de València. També pensem que cal fer més explícit el motiu que ens impulsa a fer certes accions en les vagues. D’aquesta manera el nostre discurs i la nostra acció serà més ben vist per les classes populars, les quals poden pensar que realitzem certes accions perquè creiem en la violència com a objectiu i no com a mitjà, influenciades pels mitjans d’alienació del poder.
Cal destacar també el fet de la repressió, la qual ha colpejat fortament l’AI. Moltes persones han estat citades, detingues, multades… estratègies que intenten intimidar les lluitadores. Aquests esdeveniments ens han de servir per a repensar futures accions i estratègies (com la creació d’una caixa de resistència). Però, al mateix temps, hem de continuar perdent la por i seguir al peu del canó.
En conclusió, tot i la crítica (o autocrítica, ja que formem part de l’Assemblea Interuniversitària), que no és més que la il·lusió i les ganes de seguir treballant i millorant, aquest curs s’ha de valorar com a positiu i cal seguir treballant el proper pel creixement quantitatiu i qualitatiu de les assemblees.
És evident que vivim un moment amb moltes possibilitats de transformació social radical (el que des de les Ciències Socials els agrada denominar “període prerevolucionari”), però perquè açò succeir realment són necessàries moltes preguntes… Una clàssica “teoria revolucionària”? No, no una teoria tancada i ideologitzada, sinó hipòtesis obertes que acompanyen el procés. És evident que no sols l’acció directa (el que els mitjans massius de comunicació titllen de violència) és suficient. Els talls de mitjans de transport, de carreteres, la crema de contenidors o el llançament de pedres a la policia són una clara senyal que cada vega més gent està disposada a plantar cara. Però cap a on anem? Quins són els nostres objectius? L’anàlisi de la realitat realitzat fins a la data d’avui des de sindicats i assemblees és molt bàsic (assenyala la precarització, l’Estratègia Universitària 2015, etc., però no profunditza), publicat a mode de pamflets que, més que per a fomentar una vertadera reflexió, s’utilitzen com ornament de vagues i manifestacions. Per a la “difusió”, com se sol dir, però no per al debat, la crítica i la transformació. És urgent acompanyar teoria i pràctica, o correm el risc de quedar atrapats en un punt del qual no sapiguem eixir, viure per sempre en la derrota.
· · · · ·
Ací llancem algunes preguntes: possibles, que no necessaris, interrogants que hem de fer-nos si volem organitzar una insurrecció que faça tremolar els nostres enemics:
Independència Total
estiu/tardor de 2013
· · · · ·
Per a descarregar el pamflet en PDF:
http://www.mediafire.com/download/d96p51ppg1m829z/apunts_val%C3%A8ncia.pdf
Cada vez son más frecuentes los casos de internautas imputados por apología de la violencia o el terrorismo. Sin embargo, los verdaderos terroristas hablan con absoluta libertad, con ese aire chulesco que revela la pervivencia de una España eterna y cainita, tridentina y reaccionaria, canallesca e inquisitorial. Se acusa a un internauta de terrorismo por pedir a ETA que vuele el Palacio de la Zarzuela, pero un juez desestima la denuncia de Consolación Baudín de Lastra que recibió un pelotazo el 11 de julio de 2012, cuando aplaudía a los mineros que desfilaban por Madrid, luchando por conservar sus puestos de trabajo. El pelotazo en el costado le causó un neumotórax y la fractura de varias vértebras. Necesitó ventilación mecánica durante 40 días y hubo que realizarle una traqueotomía. El juez archiva el caso ante la imposibilidad de identificar al agente. Si reparamos en que el gobierno ha organizado un circo con el número de identificación de los antidisturbios, adoptando las medidas más peregrinas para ocultar su identidad, sólo podemos concluir que no vivimos en un Estado de Derecho, sino en un Estado criminal, desvergonzado, cínico y escandalosamente mendaz.
Iñigo Cabacas murió por culpa de un pelotazo de la Ertzaintza. Salvo unas tímidas disculpas oficiales, no ha pasado nada. Consolación Baudín de Lastra, de 54 años, también pudo morir, pero igualmente no habría sucedido nada. Nada relevante desde el punto de vista jurídico. La impunidad es la regla. El poder judicial no protege al ciudadano, sino al Estado y a sus mastines. Se habla de libertad, democracia y división de poderes, mientras se violan los derechos humanos, gracias a la complicidad de los forenses y los jueces. No es una opinión subjetiva o una simple imprecación inspirada por una pataleta infantil. El reciente informe del Comité Europeo para la Prevención de la Tortura ha redundado en las denuncias que España acumula por malos tratos y torturas. No se trata de casos aislados, sino de una práctica habitual que acontece en comisarías, calabozos y cuarteles de la Guardia Civil. Los cinco días de aislamiento contemplados por la legislación antiterrorista son un pozo negro donde se cometen toda clase de iniquidades, algunas dignas del Proceso de Reorganización Nacional de las Juntas Cívico-Militares argentinas. Acaba de morir Jorge Rafael Videla y se han recordado las atrocidades perpetradas en la Escuela de Mecánica de la Armada, con palabras de espanto y solidaridad. Sin embargo, en la calle Guzmán el Bueno de Madrid se halla la Dirección General de la Guardia Civil y en sus calabozos se violó en 2011 a Beatriz Etxebarria. Anal y vaginalmente. Además, se le hizo la bolsa, se la insultó, se la humilló, se la amenazó, se la golpeó y apenas se le permitió dormir o ir al baño. Una buena parte de la sociedad aplaude en silencio, pues se trata de una activista de ETA, ignorando que la Benemérita no se muestra más respetuosa con inmigrantes ilegales, delincuentes comunes o simples ciudadanos que protestan porque son desahuciados o han agotado el subsidio de desempleo. Se condenan los atentados de ETA, pero los guardias civiles implicados en torturas y probables asesinatos son indultados o ascendidos. En el caso de Gurutze Iantzi, que falleció en el cuartel de la Guardia Civil de Tres Cantos en septiembre de 1993, después de una noche de malos tratos y torturas, ni siquiera se abrió un expediente por imprudencia, alegando que la muerte se produjo por causas naturales. En 1977, Inge Genefke, una médica danesa que colabora con Amnistía Internacional, escribe: “Si bien la tortura se detecta por todo el Estado español, en el País Vasco es más común”. Desgraciadamente, las cosas no han cambiado demasiado, de acuerdo con los informes de diferentes organismos internacionales. Simplemente, los métodos se han perfeccionado para no dejar huellas visibles. Ahora se utiliza más la “tortura blanca” o “tortura limpia”: la bolsa, las flexiones, la privación de sueño, el aislamiento sensorial. Además, los agentes protegen su anonimato con pasamontañas, evitando mencionar su nombre o el de sus compañeros.
Cristina Cifuentes, delegada del gobierno en la Comunidad de Madrid, elogia a la Unidad de Intervención Policial cada vez que apalea a los manifestantes y utiliza su cuenta de Twitter para intimidar a los internautas que mencionan los problemas de su marido con la justicia. Jorge Fernández, Ministro de Interior, declara que el comportamiento de los antidisturbios el pasado 25 de septiembre durante la protesta “Asedia el Congreso” fue “brillante”, “extraordinario” y “ejemplar”. “No hubo excesos”, afirma con aire satisfecho, pese a las imágenes de jóvenes y no tan jóvenes con la cabeza abierta, transeúntes del metro golpeados sin motivo, policías infiltrados incitando a la violencia (el famoso “¡que soy compañero!”) y escenas de pánico dignas de las manifestaciones de los 70, cuando los grises repartían leña a mansalva, obedeciendo a sus mandos, que a su vez recibían instrucciones de los responsables políticos. No puedo evitar una repugnancia invencible cuando escucho a Cristina Cifuentes minimizando las heridas de una joven que se solidarizó con los mineros en la misma manifestación donde casi pierde la vida de Consolación Baudín de Lastra. Al parecer, la chica había cometido varios hurtos y esos terribles actos delictivos justifican su rostro ensangrentado por una policía que llegaría tan lejos como los políticos establecieran, sin retroceder ante la tortura o el asesinato. A fin de cuentas, el régimen de Franco cometió un genocidio y nadie ha respondido por las miles de vidas segadas en tapias y cunetas. España es un gran cementerio bajo la luna donde reinan la injusticia y la desigualdad. Los suicidios por culpa de los desahucios ya no son noticia, pero los escarches se califican de terrorismo. Felipe González, el indiscutible “señor X”, dotado de un talento natural para la mentira, el cinismo y la demagogia, se queja del sufrimiento de los niños que soportan los escraches en la puerta de sus domicilios. No le he escuchado hablar con la misma indignación de ese 20% de niños residentes en el Estado español que ya se hallan en situación de pobreza, malnutridos, subsistiendo en infraviviendas y con las maletas preparadas para un inminente desahucio.
Se habla del talante de Rodríguez Zapatero, como si su cara amable encarnara un período de tolerancia y normalidad democrática, pero su espíritu conciliador no puso ningún reparo en ratificar el régimen FIES, modificando en 2011 el Reglamento Penitenciario para sortear la sentencia del Tribunal Supremo, que consideró de “nulo derecho” un sistema incompatible con los derechos humanos de los presos, pues les mantiene en una situación de aislamiento que se ha llamado “la cárcel dentro de la cárcel” por las numerosas restricciones impuestas. No importa que el caso de Alfonso Fernández Ortega, “Alfon”, un joven de 21 años, detenido el 14 de noviembre de 2012 durante la huelga general, haya sacado a la luz esas condiciones de encierro, vigentes desde 1989. La maquina de triturar seres humanos sigue su marcha. En el caso de “Alfon”, hijo de Elena Ortega, una conocida activista política y social de Vallecas, se le aplicó el régimen FIES-5, el más duro, reservado para los criminales más peligrosos. Después de dos meses en una claustrofóbica celda individual y sin ninguna clase de contacto con otros reclusos, “Alfon” salió a la calle, declarando que “ahí dentro sólo eres un trozo de carne”. La policía le acusa de llevar una mochila con material explosivo, pero el juez le ha puesto en libertad al no aparecer sus huellas dactilares en las pruebas incautadas. Sin embargo, está pendiente de juicio y podría ser condenado a una pena que oscila entre cuatro y ocho años de prisión. Todo apunta que se ha tratado de un montaje policial para propagar el miedo y contener el descontento de una juventud sin otro horizonte que el desempleo o la emigración. Se podrían repetir las palabras de Julio Caro Baroja en una carta abierta de 1977: “Buscan crear un clima de terror de una manera indiscriminada”. “Alfon” no se considera un símbolo ni un héroe y anima a los chicos de su edad a continuar con las protestas: “Que no teman, que el miedo va a cambiar de bando”.
Imagino que Cristina Cifuentes opina que Karl Marx y Friedrich Engels incurrieron en apología del terrorismo al pedir en su famoso Manifiesto de 1848 la destrucción del capitalismo: “Los comunistas no tienen por qué esconder sus ideas e intenciones. Abiertamente declaran que sus objetivos sólo pueden alcanzarse derrocando por la violencia todo el orden social existente”. Si algún intelectual se atreviera a escribir algo semejante en nuestros días, la Audiencia Nacional le acusaría de enaltecimiento del terrorismo. Es poco probable, pues los intelectuales de nuestro tiempo están demasiado preocupados por conseguir galardones literarios y honores oficiales. El grado de putrefacción moral de nuestros escritores (si es que merecen ese nombre) recuerda las primeras décadas del franquismo. No me cuesta mucho trabajo imaginar al abyecto Juan Manuel de Prada escribiendo La fiel infantería o Madrid, de corte a checa, pero su pluma carece de la inspiración de Rafael García Serrano o Agustín de Foxá. ¿Por qué nadie se atreve a decir abiertamente que apología del terrorismo es aplicar una política criminal, diseñada para liquidar los derechos de los trabajadores, privatizar la sanidad y la educación y recortar sueldos y pensiones? ¿Por qué no se reconoce de una vez que socializar la deuda de la banca es un delito económico contra la humanidad? Yo lo tengo muy claro. En este país, los terroristas están en las cámaras legislativas y en los grandes medios de comunicación, fingiendo que la soberanía popular es algo real y no una simple pantomima. El ideal democrático ha fracasado, al menos en la forma actual, pues no produce igual, libertad ni fraternidad. Creo que sobran argumentos para rebelarse y luchar por un mundo más justo y solidario, pero al parecer lo democrático es aceptar los ultrajes y las humillaciones sin alborotar. No soy un iluso. La sociedad está desarmada frente a un poder político y financiero que mantiene un verdadero estado de excepción, gracias a una policía brutal, una clase política corrupta, un régimen penitenciario inhumano y unas leyes inmorales y arbitrarias. Si contemplamos el mundo desde una perspectiva global, los argumentos para rebelarse se convierten en un clamor universal. Miro hacia el porvenir y no atisbo ningún signo utópico, pero la desesperanza no es un motivo para renunciar a la verdad y la verdad es que la lucha de los pueblos por la libertad y la dignidad no es terrorismo, sino resistencia. Cuando hay hambre, desamparo, abuso de poder y “el pobre escupe sangre para que el rico y el poderoso viva mejor” (Periko Solabarria), lo ético no es menear la cabeza o morderse los puños con rabia, sino hacer lo posible para compartir la mesa y no tolerar que la dureza de corazón de unos pocos convierta a la familia humana en un escenario de bajezas, atropellos e intolerables desigualdades.
…………………………………………..
Rafael Narbona
http://rafaelnarbona.es/?p=2337
Seguimos la travesía por estos tiempos convulsos. A nuestro alrededor la maquinaria capitalista continua con su acelerada destrucción de la misma esencia humana que durante siglos ha ido perfeccionando y poniendo a punto y que, ahora, ha decidido aplicar con potencia sobre la Europa del sur con especial dedicación.
Después de varios años de sufrir esta aceleración del capitalismo más salvaje y criminal parece ser que, al menos en el Estado español, ya hemos encontrado la receta mágica que todo lo cura: la regeneración democrática.
Ya hace tiempo que los grandes medios de desinformación se encargan de dejar caer este concepto para que lo vayamos asimilando y, al parecer, con un resultado excelente. La idea es tan simple como atractiva: el problema es la corrupción política y el deficiente sistema democrático fruto de la transición. Por tanto, la solución a todos nuestros problemas reside en arreglar esto.
Como siempre, una de las principales características del poder capitalista es su especial habilidad para reconocer los puntos débiles de la sociedad y explotar tanto sus miedos como sus esperanzas, sobre todo las fundadas en falsas creencias acerca del poder de la democracia representativa. Ayudado en sus medios de propaganda y en las ilustres firmas que en ellos se encargan de propagar el pensamiento único. Siempre a cambio del favor del sistema, están lanzando el mensaje de que la clave de todos los males reside en un sistema político deficiente.
Por supuesto, todos los medios utilizan un concepto de política reducidísimo, asimilando la política a la acción que realizan los partidos políticos reconocidos por el sistema como los únicos y legítimos agentes de la acción política. Esta asimilación persigue un doble objetivo: por un lado, negar cualquier posibilidad al pueblo de participación política fuera de los rediles de los partidos políticos, perfectamente controlados a través de sus estructuras de poder internas y su dependencia económica externa. Por otro lado, al recluir la política al ámbito de los partidos, la regeneración de la política pasa siempre por cuestiones que solamente tienen que ver con los partidos y su funcionamiento.
Pasa lo mismo con el constante engaño al que nos somete el sistema haciéndonos creer que la democracia es esto que sufrimos cada día; cuando no es otra cosa que una oligocracia donde el poder lo ostentan los mismos desde hace décadas. Así pues, cuando los voceros del poder hablan de regeneración democrática a través de infumables editoriales en todos los medios, siempre se refieren a este sistema parlamentario y representativo (que tan sólo representa a la clase dominante) sin dejar ni un resquicio a la acción del pueblo autoorganizado.
Estas asimilaciones contienen el peligro de dar pie a diferentes salidas. Por un lado, es posible que se pretenda tan sólo un pequeño maquillaje del sistema político a través de cambios que nada cambian como explicamos más adelante (seguramente ésta es la opción preferida por el sistema y por la que aboga ahora mismo). También puede llevar a una solución intermedia al estilo Italia o Grecia, es decir, un gobierno elegido a dedo por el capital ante la inoperancia de los partidos tradicionales. Finalmente, si el poder se siente amenazado no cejará en el descrédito político con el fin de predisponer a la población hacia la necesidad de un gobierno de unidad nacional o uno neofascista.
De esta manera, el sistema está consiguiendo reconducir todo el descontento y la desesperación del pueblo hacia esta cuestión de la regeneración. Han decidido poner en primer plano los casos de corrupción política, de financiación irregular de partidos, etc., y les han asignado el papel de culpables y, por tanto, de responsables de todos los males habidos y por haber. Todo son comparaciones entre el dinero robado por partidos y políticos y los puestos de trabajo que se podrían crear con esas cantidades, o los recortes que no hubieran tenido que hacer si ese dinero hubiese estado disponible.
Siguiendo este razonamiento, muchas de las luchas que se han ido creando y llevado adelante durante los últimos tiempos están empezando a inclinarse por estas tesis, proliferando las voces que exigen este regeneración y la creación de todo tipo de partidos frentepopulistas para tratar de ser partícipes de la regeneración que nos impone el poder.
Ante este panorama vuelven a aparecer las recurrentes propuestas que según el poder nos acercaría a la perfección democrática. A saber, listas abiertas en todas las votaciones, cambio de la ley d’hondt por una más “representativa”, transparencia absoluta en la gestión del dinero público, poner fin a las subvenciones que reciben los partidos, articulación de mecanismos para la participación ciudadana (es decir, mejorar un poquito el tema de las ILPs),… por supuesto, todo esto obviando la verdadera cuestión de fondo.
Vivimos bajo un régimen global capitalista que antepone la dominación y el beneficio económico a cualquier otra consideración. El sistema político es tan sólo una coyuntura dentro de la globalización capitalista y tiene la forma que el poder considera oportuna en cada momento histórico.
Son la explotación sin límite de los seres humanos y del planeta, la mercantilización de todos los aspectos de la vida, la imposición de la posesión como el máximo exponente de la realización humana y la total anulación de la libertad humana los pilares de la actual situación de crisis global.
Es en estos aspectos donde debemos volcar todo nuestro entusiasmo y nuestra fuerza. Sin embargo, no podemos desdeñar la oportunidad que nos ofrece el sistema. Desde luego que es imprescindible la regeneración política y democrática, pero no en el sentido que el poder nos quiere hacer comprender; sino en el verdadero sentido. Necesitamos recuperar la verdadera política, la que realizamos todas las personas en cada acto de nuestras vidas y necesitamos recuperar la democracia, la única que merece ese nombre, aquella en la que todos tenemos la oportunidad de crear el mundo y la sociedad en la que queremos vivir.
…………………………………………..
QUEBRANTANDO EL SILENCIO:
http://quebrantandoelsilencio.blogspot.com.es/2013/01/de-la-regeneracion-democratica-y.html
…………………………………………..
Entrevista original — 12 de gener de 2013:
http://casalpopulardecastello.blogspot.com/2013/01/entrevista-blog-muntonets.html
…………………………………………..
Sota l’epígraf de “Teixit, xarxa, rizoma: apunts per estendre la revolta” des de fa poc més d’un any ve funcionant el blog Muntonets. Una interessant web que serveix per acostar-nos a reflexions i interpretacions del que passa per la Plana i voltants a l’òrbita dels moviments socials. Des d’una perspectiva autònoma, Muntonets no només llença reflexions crítiques envers el poder, sinó que també apunta a les reflexions internes i autocrítiques als col·lectius de base locals. És per això que aprofitem aquestes pàgines per entrevistar Pedro Bengoa, gestor d’aquest blog.…………………………………………..
Podeu contar un poc com sorgeix la idea de fer un blog com el vostre?
En les setmanes posteriors a l’esclat social del 15M diferents persones vinculades als moviments socials de Castelló vam compartir correspondència via mail sobre el que estava passant al nostre voltant. D’ahí sorgeixen moltes reflexions escrites que s’estaven digerint sols dins un cercle molt tancat, i que per la profunditat d’aquests anàlisis calia difondre’ls almenys entre aquelles persones que potser els interessara aquesta temàtica. Aquest va ser el punt de partida inicial, per això el blog és col·lectiu tot i que el gestione jo sol, ja que les reflexions no són sols meues. Al capdavall, sense contrastar arguments amb les companyes, i sense debatre constantment entre nosaltres, cap dels texts que hi ha al blog haguera estat possible. Fins i tot les entrades més personals tenen un component col·lectiu, tant en la seua elaboració, com en la seua vocació. Així, la intenció era tindre una mena d’espai públic on dipositar aquestes reflexions.
Als vostres blog podem trobar reflexions individuals de persones vinculades als moviments socials. Per què tenim la sensació que a Castelló costa trobar reflexions col·lectives? Trobeu que hi ha una manca d’anàlisis pròpies per part dels moviments socials de la Plana?
I tant que trobem a faltar anàlisis col·lectius i en clau local!
En termes generals ja partim d’una realitat molt hostil per a les postures dissidents, a sobre el teixit social que participa dels moviments socials continua minoritari, i feble, tot i trobar-se més fort que mai.
En aquest panorama la manca dins l’antagonisme d’anàlisi que vagen més enllà dels tòpics, impedeix que la incidència social s’amplifique. Si no pensem el que fem, i seguim amb dinàmiques activistes que cauen en el folklore, en fer perquè sempre s’ha fet, en un cert voluntarisme per tradició, sols fem que continuar repetint esquemes caducs. Com a mínim haurem de passar aquests esquemes tan “sobats” pel sedàs de la critica, en cas contrari, estem fent un favor al comandament local, ja que seguirem pel camí del gueto i les pràctiques aïllacionistes, al capdavall, de seguir lluny de ser una alternativa real al capitalisme.
En aquest sentit cal posar el treball intel·lectual en el lloc que es mereix, en el nostre dia a dia, i combatre cert “garrulisme” que acusa a qui reflexiona i s’avalua d’ “intel·lectualitzar” les lluites. Hem d’aprendre a pensar amb conceptes, a qüestionar el que fem, cal valorar l’activitat dels moviment socials des d’un prisma que vaja més enllà del “som més que a l’anterior mani…” o “la xerrada va estar guai…”.
Per això els llibres que ha publicat en clau local la Distri Comú són bones aportacions, o millor dit, són l’obertura d’un camí que cal transitar amb noves aportacions. Els companys de la Comú tenen una gran responsabilitat després d’aquest dos llibres. Quina serà la temàtica del tercer? Ja l’espere en candeletes ara que he finalitzat el de les Jornades de Cooperativisme i Economia Solidària.
De vegades tenim la sensació que els col·lectius locals es troben immersos en dinàmiques de crítica i activisme contra el poder, que sovint els allunyen de l’autocrítica o la construcció en positiu. Com veieu açò? és una sensació errònia?
Realment, i observant la situació des de mitjans dels anys 90 fins a l’actualitat, la situació és encomiable. Grups de consum on participen desenes de persones, un centre social autogestionat consolidat, mobilitzacions al carrer capaces de convocar milers de persones a banda de l’estratègia dels sindicats majoritaris, un teixit social més ampli i lluny del tòpic de la protesta com a etapa juvenil. Bé, hi ha una construcció en positiu que va més enllà de l’esgotador “Anti”, però encara és feble, i encara ens caracteritzen dinàmiques mancades d’alternatives plausibles. No podem esperar 20 anys més, no? O si?
Evidentment les mancances són grans, per exemple, continuem analitzant en termes d’èxits i fracassos processos socials que es mereixen un anàlisi amb major deteniment, o bé continuem enquistats sovint impotentment en debats eterns sobre la unitat d’acció (banderes, relació amb els partit polítics,…), per descomptat prescindibles personalismes que impedeixen brollar noves provatures d’intervenció social, per no parlar de l’endogàmia que ens caracteritza.
Però, aquest diagnòstic no és desesperançador ja que l’experiència ens diu que a mesura que la maduresa de les assemblees i els col·lectius creix, s’aconsegueixen superar molts d’aquests problemes, i els que continuen enquistats haurem de veure com els resolem.
Com valoreu l’actual cicle de mobilitzacions i les respostes que s’estan donant des dels moviments socials locals?
Al meu entendre allò més important és consolidar les alternatives al capitalisme ara i ací. Hi ha una aproximació post15M de molta gent a les experiències dels grups de consum, dels centres socials com a espais de lluita ideològica, o a les finances ètiques, per posar uns exemples. El repte està en què aquestes iniciatives siguen prou madures per integrar aquesta convergència d’inquietuds, i créixer sent realment una alternativa viable per a col·lectivitats molt més àmplies. És molt important crear sociabilitat antagonista, i per això cal una xarxa de contrapoder seriosa, d’aquesta manera podem assolir-nos com a referent social contra aquest sistema.
Alhora, totes desitjaríem, almenys jo sí ho desitge, que la protesta al carrer s’estenguera moltíssim més i es radicalitzara la població, És a dir, que la contestació social siga proporcional a l’agressió que sofrim. En aquest sentit els moviments socials cassem amb dificultats la realitat amb el desig, i en aquesta dialèctica anem trampejant entre les ganes de despertar en una vaga revolucionària participada per eixe 99%, i la realitat d’una protesta massa domesticada, de processons que no trenquen la pau social. En aquest sentit el paper de les activitats del dia a dia (xerrades, concentracions, rebost de sabers, jornades, etc.), el que podem definir com a lluita ideològica, és cabdal per facilitar les condicions subjectives d’un horitzó de rebel·lia generalitzada.
Com a observadors i participants dels moviments socials locals, quins punts forts i punts febles veurieu als col·lectius de base d’ací a l’actual context de crisi/mobilització?
A Castelló així de primeres pense com a punt fort la capacitat d’atraure en les grans convocatòries (manifestacions en vagues generals per exemple) a milers de persones, el que vol dir que hi ha un sector social considerable que té com a referents a la CRTR o al 15M, és a dir, es busquen alternatives a la fastigosa oficialitat de CCOO i UGT, i com aquestes existeixen doncs atrauen aquest sectors descontents. Realment hi ha una dinàmica creada en aquest sentit, una acumulació d’experiències que es remunta anys enrere, la qual no pot perdre’s dins el record dels col·lectius difunts. Vivim un moment històric tant delicat que seria una errada de grans proporcions difuminar-se de nou en la història.
Aquestes últimes setmanes pense que un altre risc està en eixa manca de passió en les assemblees. No les podem convertir en tràmits sense entusiasme. Deu haver un punt mig entre una pràctica assembleària operativa i les ganes de “poder-fer” des d’allò col·lectiu contra eixe “poder-sobre” que patim al treball, a l’atur o quan estudiem. Això d’acudir a l’assemblea per rutina pot ser perillós, sobretot quan veus que és la dinàmica general, ja que les motivacions engrescadores queden esfumades dins una espècie de reunió cerimonial, sense eixe entusiasme tan sa de qui s’avalota contra el sistema. És emocionant coincidir tantes subjectivitats en espais que qüestionen el sistema, eixe trencament de la normalitat està ple de vida, i entristeix veure com se’ns exhaureix i perdem eixa passió.
Després trobem els punts febles més evidents, i desgraciadament cronificats, com ara la manca d’enteniment, o els intents de fer coses entre col·lectius i que els personalismes, i/o els falsos consensos, és a dir, acords que ningú té realment la voluntat de complir, impedeixen. Al final cada barraca es creu que té la raó, veu a l’altre com el culpable, i són ben pocs els que estan disposats a equivocar-se. Un dia qualsevol navegant per Internet vaig acabar en la llista de biaixos cognitius publicada a la wikipedia i hi han tants que ens podem aplicar!.
A banda, valore molt les persones disposades a equivocar-se, les que ho tenen tot molt clar i postures molt rectes, aquelles que prefereixen la fidelitat a unes idees precioses, a la seua sigla (o assemblea), i que no arrisquen, tot i viure en el gueto més isolat, són ben poc atractives. Sols si ens perdem podem tindre l’oportunitat de trobar-nos, abans d’encertar cal equivocar-se, em sembla molt evident… Açò no és cap renúncia als llegats del passat, als nostres referents. Aquests són imprescindibles, però alguns són llosses penoses d’arrossegar.
Per això, il·lusiona veure que espais com el Casal Popular són travessats per experiències tan plurals, i de vegades contradictòries, però que són capaces de conviure, i en certa mesura, contagiar-se. Una línia que es deuria explotar molt més, i que podria partir des del respecte que hi ha al Casal Popular, seria bastir algun tipus de coordinació a nivell local dins les moltes iniciatives que hi ha de suport mutu (bancs del temps, grups de consum, cultura lliure, centres socials, assessorament, mercats de bescanvi, autoocupació, etc….), les quals no estan vertebrades entre elles. Pense que hi ha un potencial que fent xarxa es podria consolidar i amplificar.
Què poden aportar publicacions on-line com les vostres en un context com el dels moviments socials de la Plana?
En el cas de Muntonets som una invitació a llegir per qüestionar-nos, i també per engrescar-nos. Un poc el que parlàvem al principi de l’entrevista. Aturar-se en el quefer dels moviments socials per pensar cap a on anem. Al capdavall es tracta de reflexionar, ja siga veient una pel·lícula (mireu “El ladrón de bicicletas”, que està molt xula, és que l’acabe de vore i ho havia de dir!), llegint un fanzine als 90, o un bloc al segle XXI, un quadre de pintura quan no hi havia ni imprempta, un grafit amb algun lema ingeniòs, una bona lletra de música… tan fa!.
Del que es tracta és de pensar, trobar el teu criteri, cultivar el pensament crític, i no deixar-se emportar ni pel pensament únic ni pels simplismes dins d’aquest món de les lluites socials. Tot això és treball intel·lectual, emprant qualsevol forma d’expressió, totes són vàlides, des de qui va pintar al mur de l’escola “el sistema educatiu o l’educació del sistema?” i va fer pensar a un bon grapat d’adolescents, com quan escoltes per primera vegada la cançó de “Delincuencia”, o el que distribueix fanzines, gràcies als quals trobaves continguts inaccessibles sobre temàtiques interessantíssimes.
Siga quin siga el format de difusió tots compartim la necessitat de qüestionar aquest món i qüestionar-nos nosaltres que el volem transformar. En aquest cas Muntonets és una xicoteta aportació per ser compartida, i si aconseguim ser per algun lector un ressort que deixe petjada, objectiu complit.
Trobeu a Castelló i voltants una escena sensible a publicacions com les vostres? Quin tipus de feed-backs heu tingut arran dels vostres blogs?
Bé, el feed-back més important l’acabes trobant en la gent més propera, el que podríem definir com a grup d’afinitat, amb qui comparteixes inquietuds i anhels. Després hi ha tot el cercle de l’antagonisme local, dins del qual Muntonets és un granet de sorra més. Agrair als companys i companyes que s’ho han currat amb el bloc i han fet que alguns dels articles hagen estat difosos en altres mitjans de comunicació amb més difusió.
Al meu parer, parlant d’això que dius com a “escena sensible”, el que es troba a faltar és un setmanari Directa o un periòdic Diagonal al País Valencià. Així, propostes com la de melderomer.tv, en aquest cas des del llenguatge audiovisual, són ara per ara referents als que cal recolzar.
Ens falta un mitjà de contrainformació referencial, la base social a nivell de País Valencià existeix, hi ha fins i tot que ho estudia (em referisc al llibre d’en Xavi Ginés), però desgraciadament els moviment socials no estem suficientment vertebrats a nivell de País Valencià, seguim molt involucrats a nivell local, cadascú amb un rumb coincident però sense ports de trobada. Melderomer.tv ara per ara significa un referent, un camí obert encomiable. I respecte a un mitjà escrit, si a Barcelona i Madrid ho han aconseguit, per què al País Valencià no podríem?.
Tornant a Castelló caldria destacar el blog Algo se mueve en Castellón. Està molt bé i hem tingut algun feed-back del que estic molt agraït. El major nombre de visites al bloc s’ha aconseguit gràcies al seu suport.
Les noves xarxes socials on-line (twitter, facebook,…) han tingut un protagonisme especial a les darreres mobilitzacions. Què n’opineu de l’ús de les noves xarxes socials on-line? Com valoreu l’ús que es fa d’aquestes a nivell de col·lectius locals?
La xarxa mostra un poc el que som els moviments socials a Castelló, minoritaris però existents. Cada col·lectiu té el seu bloc, i el seu facebook, però tot molt inconnex. En contra d’aquesta desconexió cal destacar l’interés d’un grupet de persones que s’ho estan currant molt amb iniciatives com @movcs al twitter i amb la web castello.comparteix.net.Aquestes iniciatives són poc conegudes però caldria posar-les al lloc que es mereixen, els nostres referents locals en el combat comunicatiu. Així @movcs ha realitzat una professional cobertura mitjançant streaming del piquet i la manifestació anticapitalista de la passada vaga, i la web mencionada acompleix la funció que tenia Indymedia la Plana i ho fa de forma automatitzada. Caldria pensar com fem perquè es coneguen més ara que Facebook ho abdueix tot.
Per la seua banda els col·lectius hauríem de tindre molt més en compte l’estratègia comunicativa a seguir per arribar a més gent. No prestem l’atenció que es mereix. El llibre d’en Xavi Ginés parla d’aquest tema, i realment encerta quan assenyala els dèficits dels mo-viments socials en termes de comunicació, alhora que trobem línies per difondre en els mass media el treball dels moviments socials. Continua sent una assignatura pendent que deuria tindre molta més importància en el dia a dia de les assemblees. Pensem que Facebook ho és tot, greu error.
Quines webs o blogs us serveixen a vosaltres de referència? (blogs o webs que recomanarieu…)
En clau general seguisc la web de la Directa i del Diagonal, i després em perd una estona pel twitter per vore que es cou.
Si tinc temps, m’agrada llegir amb deteniment On the Wobbly’s road. de Raimundo Viejo Viñas i Iohannes Maurus de John Brown. També el de Presente continuo de Carlos Delclós. Són lectures més denses, personals i em semblen molt interessants.
Canviant de terç Naranjas de Hisroshima és una passada si t’interessa el cine documental. I mireu la sèrie The Wire! Que no és no un blog ni una web però és tota una llicenciatura en Sociologia i de forma entretinguda, que més és pot demanar!
Si voleu afegir alguna cosa més…
Màxim respecte per als que lluiten i a desalambrar!
…………………………………………..
MÉS INFO:
http://muntonets.blogspot.com
http://casalpopulardecastelló.blogspot.com
Ací us deixem la programació de la XIII Mostra del Llibre Anarquista de València que tindrà lloc del 16 al 21 d’abril:
Dimarts 16 d’abril
Presentació de la XIII Mostra
Presentació de la BAAM (Biblioteca Anarquista al Margen)
Hora: 19:30 h / Lloc: Ateneu Llibertari Al Margen
Dimecres 17 d’abril
Introducció a l’estudi del naturisme històric alcoià (1900-1939)
Edita: Sociedad Naturista Vegetariana de Alcoy
Autor: Josep Maria Roselló
Naturisme ahir i avui
Documental realitzat per Josep Maria Roselló
Hora: 19:30h / Lloc: Ateneu Llibertari Al Margen
Dijous 18 d’abril
Mujeres Libres
Edita: CGT
Hora: 19:30h / Lloc: Ateneu Llibertari Al Margen
Divendres 19 d’abril
Fer el salt: Cooperativisme i economia solidària
Edita: Comú i Grillo libertario
Hora: 19:30h / Lloc: Ateneu Llibertari Al Margen
Dissabte 20 d’abril
Alacant obrer. Història del moviment obrer a les comarques d’Alacant. (1873-1911)
Autor: Álvaro Gran
Edita: Mal de Cap
Hora: 12:30h / Lloc: Solar Corona
Red de solidaridad de Seattle. Una experiencia de apoyo mutuo y acción directa.
Edita: Klinamen
Hora: 17:30h / Lloc: Solar Corona
Sueños colectivos. Revolución social en el Alto Aragón.
Documental de Marco Potyomkin y Manuel Gómez
Hora: 19:30h / Lloc: Ateneu Llibertari Al Margen
Diumenge 21 d’abril
Contacontes
Poetiks
Hora: ? / Lloc: ?
—
DISSABTE 20 I DIUMENGE 21 D’ABRIL
Muntatge de parades editorials
de 10 h a 21 h a la plaça del Carme
MÉS INFO: mostrallibreanarquista.blogspot.com.es
El 17 d’abril es commemora la massacre de 19 camperols i camperoles que lluitaven per la terra i la justícia a Brasil el 1996. Cada any se celebra aquest dia en tot el món, en defensa dels camperols i camperoles que lluiten pels seus drets. Al llarg del mes d’abril durem a terme diferents activitats per tal de prendre consciència i denunciar, una volta més, l’explotació humana i dels recursos naturals que sofreixen tots els pobles a causa de les polítiques neoliberals; unes polítiques que en els últims anys han instaurat un model de desenvolupament basat en l’expansió i l’expropiació de terreny, conegut com acaparament de terra.
L’acaparament de terra és un fenomen global basat en la dominació de l’agricultura per mitjà del control de la terra, l’aigua, llavors i altres recursos, provocant la concentració de la terra i dels recursos naturals en mans de grans inversors, amos de plantacions, empreses hidroelèctriques, empreses d’explotació de fusta i mineres, empreses relacionades amb el turisme i l’especulació immobiliària, bancs privats etc. Molts governs i gabinets estratègics defenen aquest fenomen justificant que l’agroindústria modernitza les pràctiques agrícoles endarrerides i garanteix la seguretat alimentària per a tothom.
Sens dubte, s’ha demostrat que aquestes justificacions són falses i que les conseqüències de l’acaparament de terra són: els desallotjaments i desplaçaments de poblacions, generalment camperols i camperoles, la violació dels drets humans, l’augment de la pobresa, la fractura social i la contaminació ambiental. En moltes ocasions, els pobles indígenes i les minories ètniques es veuen expulsades dels seus territoris mitjançant la força armada, el que fa augmentar la seua vulnerabilitat, especialment a dones i xiquets.
Front els abusos que origina aquest sistema d’acaparament i de saquejos han anat sorgint per tot el món diferents organitzacions, moviments i alçaments populars que tracten de resistir els atacs del capitalisme, construint noves relacions socials i econòmiques on tots puguem decidir el nostre sistema de producció, distribució i consum per a garantir aliment i benestar per a totes les persones.
A continuació explicarem breument les xerrades que es faran al llarg d’aquest mes:
12 d’Abril
Projecció del documental “Mengem S.A.” de Melderomer-col·lectiu audiovisual.
Mengem S.A. és un treball audiovisual de 43 minuts de durada que dóna veu a diversos col·lectius i personalitats que treballen des de diferents sectors per l’agricultura ecològica i la sobirania alimentària del País Valencià.
Lloc: SOV-CNT La Plana Hora: 19:30h
13 d’Abril
Taller “Nendo Dango o com expandir el creixement vegetal pel món”
Nendo Dango significa “bola d’argila” en japonès, i es tracta d’una tècnica de cultiu desenvolupada pel japonès Masanobu Fukuoka, qui la va inventar com a mètode contra la desforestació. Un dels seus assoliments més importants va ser la reforestació d’una muntanya desertitzada del Japó, convertida en un hort comestible.
Intercanvi de llavors
En un intercamvi de llavors, cadascú agafarem només les llavors necessàries per a provar i reproduir les varietats que ens interessen. Després de u, dos o tres anys, podrem extraure llavors suficients per al nostre propi hort i per a poder intercanviar-les de nou.
Lloc: Plaça Ma Agustina Hora: 11:00h
Presentació del Comité de solidaritat Internacionalista de Saragossa.
Aquest Comité porte més de 25 anys d’organització i reivindicació tant a Aragó, com als diferents països en els que desenvolupe accions d’acompanyament internacional. La seua solidaritat és política i les organitzacions amb qui treballen són entitats ciutadanes que treballen per la transformació social mitjançant la reivindicació, la mobilització i la participació popular.
Lloc: Casal Popular de Castelló Hora: 19:30h
26 d’Abril
Xerrada o projecció de documental per confirmar
Lloc: SOV-CNT La Plana Hora: 19:30h
27 de Abril
La problemàtica de la terra al Brasil i la lluita del MST. A càrrec de membres del Comité de suport al MST de Barcelona.
Brasil és un dels països amb més desigualtat social del món i ocupa el segon lloc en quant a concentració de terra: 50% en mans del 1% de la població.Des de l’arribada dels europeus es va implantar un sistema de producció agrícola basat en l’explotació de grans latifundis i un model agroexportador de monocultius. El moviment dels treballadors rurals sense terra és un dels moviments socials més grans del món; compta amb un milió i mig de camperols sense terra organitzats al llarg de 23 estats. Els seus objectius principals són: la lluita per la terra, la reforma agrària i la lluita per una societat més justa e igualitària mitjançant ocupacions de terres.
Lloc: Casal Popular de Castelló Hora: 19:30h
MÉS INFO: ateneuanarquista.org
Independència total 