Arxius

Uncategorized

Durant la xarrada d’ahir en la III edició de l’Aplec, escoltem a diverses “representantes” de tres col·lectius socials que estan hui-ja dignificant formes de vida o almenys lluitant-les: Assemblea Oberta de Dones, Can Vies i la lluita versus els Cies. De totes les coses que es van dir ahir, des d’ací ens agradaria assenyalar sobretot dos debats que creiem que poden ser interessants per a pensar la realitat dels moviments socials en els contextos de lluita (ja siga des del feminisme, des del dret de migració o l’okupación en barris, així com tants altres fronts que poden adherir-se a estos) i en la construcció de vida digna, a saber:

1) Debat plantejat arran de l’exposició de l’Assemblea Oberta de Dones: la dualitat “presència/ participació” en els moviments assemblearis. És interessant en la mesura que permet diagnosticar molt dels “vicis assemblearis” que ens recorren a totes. Com també es va dir en la xerrada: “Ser assembleari costa temps”.

2) Debat plantejat a partir del tema de la immigració (el qual va tindre molta presència en la posterior roda de preguntes que va haver-hi al finalitzar els torns) : una redefinició de l’apartheid en el context d’esta, paraules d’ahir, “Europa fortalesa”. Seria interessant donar-li al coco en açò, ja que com va dir la representant dels CIEs, a pesar que totes creguem en l’extinció de les fronteres, “allí mor gent i ací no fem res”. D’on naix esta indiferència? A quin tipus de sensibilitat ens arrosseguen els mass media? Com plantejar aquest tipus de lluites?

Evidentment, açò no són més que dos punts d’entre els molts temes que es van tractar ahir (arribant inclús a les discussions clàssiques de ” ¿anar contra el sistema – dins del sistema?”) que creiem donaven el clau en molts aspectes i permetien espai per a pensar i actuar en esta realitat circular, “de circuit (del capital) “.

A qui li poguera interessar.

Enllaços:

-http://apleccampdeturia.blogspot.com.es/

-http://ciesno.wordpress.com/

-http://canvies.barrisants.org/

-Campanya de l’Ass Oberta de Dones “Pren la nit” al Carme:

http://www.barriodelcarmen.net/nube/causas/item/1566-pren-la-nit.html

PREN LA NIT 2014-TOMA LA NOCHE 2014

13-14, sept. 2014.

 

1.- Les escribo esta cartita a todas ustedes, desde un lugar que, según se mire, es centro o periferia. Desde la Periferia-del-Centro-del-Imperio -el de la acumulación territorial-, este día 25 a uno le suena raro; si ha tomado la molestia de seguir el recorrido de estas elecciones europeas. Desde el Centro-de-la-Periferia -el de la dominación cultural- son pocas las pistas que nos permiten encontrar aire fresco en Europa.

 

Pero, sin duda, lo más preocupante es toda la onda de voces que se han alzado en la defensa de este nuevo “ciclo electoral”, y más que eso toda la literatura escrita (y más que habrá) a su alrededor. Guillermo Zapata, al cual leo asiduamente, decía ayer que en realidad el “movimiento real” que podemos mantener en nuestro horizonte “post-15M” (¡¿a nadie le resulta extraño que se dé por terminado tan fácilmente?!), se encuentra en las organizaciones políticas que están intentando asaltar los cielos y que se preparan para las siguientes tres fechas electorales que esperan a los habitantes del Estado español en un año aproximadamente. Es más, ERAN el movimiento real. No deja de sorprenderme un análisis tan “centralizante”. Mucha manía le he cogido ya al cuentecito de quién sabe lo que fue el 15-M, a dónde nos llevó y con qué destino apareció. Es como decirle a alguien quién fue al ser pequeño, o mejor dicho, decirle a alguien pequeño qué y cómo va a ser de mayor. El quinzedemayo es esto, o lo otro, y con estas características, y con estos límites… pues fíjense, muchas personas aún no sabemos qué fue el quinzedemayo; might somos esas personas que aún no nos atrevemos a categorizar, might es que ya hemos perdido ese trastorno, tan requerido en lo que se (mal)llama “vieja política”, que por vieja sabe más que por sabia; en definitva, ¿qué fue el 15-M, sino la lucha contra los nombres? Se nos olvida con facilidad que esa lucha no muere aunque se abandonen las plazas.

 

2-. “Centralizante”. No dudo, de hecho puedo corroborar, que en las organizaciones como Partido X o Podemos, en sus bases (clase social de la partiditis que muchas veces cuesta reconocer como tal, como dominada) se encuentran multitud de personas que estuvieron en las acampadas. Pero de ahí, a tratar de convencernos de que esa gente es el movimiento real de este nuevo ciclo que se abre, es poco más que un ejercicio rancio y muy poco humilde. E incluso “las bases” lo saben, saben que se les está haciendo un flaco favor. Está bien que el 15-M fue lo mejor que ha pasado en muchos años, pero ni éste, como ningún otro de los acontecimientos políticos o sociales, ha salido de la nada, como tampoco nadie nace con una dirección definida. Se esfuerzan en decirnos que el quinzedemayo (ya) murió para poder aprovecharse de ello. Aprovechan que estuvo muy bien para decir que ahora la gente quiere urnas..,¿Me he perdido un capítulo en el tercer aniversario?

 

3-. “Centralizante”. Partido X y Podemos: fenómenos sustancialmente madrileños.

 

4-. Creo que tenía un examen y por eso no pude acudir a la presentación de Podemos en la ciudad de València. Si hubiese tenido la oportunidad – espero y deseo REALMENTE que alguien lo hiciera- habría levantado la mano para decirle a uno de los “podemistas”, concretamente al Nega (vocalista de Los Chikos del Maíz), qué había sido de sus artículos en rebelión.org, donde hace algún tiempo decía que el quinzedemayo era infantil y progre, y que lo que hacía falta era una buena vanguardia para llevarnos a la victoria y la gloria. Si hacemos memoria, debemos hacerla bien. Eso es como cuando Slavoj Zizek dice que eso de la democracia directa está muy bien, PERO SIEMPRE Y CUANDO (no vaya a ser) haya un ESTADO FUERTE que pueda mantenerla. Son muchas sospechas. Como las que me asaltan al ver a Carlos Fdez. Liria sentado detrás de Pablo Iglesias, mientras en su último libro por poco lo llaman para fichar por Telecinco, gracias a los nuevos términos utilizados para calificar el movimiento de les assemblees (disculpad, aquí las llamamos así) . Como las que me asaltan siempre que me dicen que ES NECESARIO votar: ¿por qué es tan necesario realmente? ¿alguien va a ser honesto por una vez?

 

5-. “Centralizante”. No me pongo gallitx, pero Carlos Taibo ya dijo que en estos nuevos discursos se echaba mucho en falta palabras como…”cooperativa integral”, “centros sociales okupas”, etcétera… En estos tres años me he criado pensando que también hay 15-M ahí, de hecho que es un 15-M tan importante y vital, como lo son las Mareas, la PAH o las Marchas de la Dignidad que fueron, siguiendo con la honradez, son una iniciativa que sale del PC, al igual que Podemos está arraigado y sale de Izquierda Anticapitalista. De hecho, fueron iniciativas -las que citaba Taibo, claro- que tardaron mucho menos en ponerse manos a la obra, sobre todo por lo que recuerdo aquí en Violència (a veces la llamamos así, cuando ardemos por liberarla); ¡eh! y no hizo falta ni una palabra para definir qué era el 15-M, porque todo el mundo lo sabe en el fondo. Pase lo que pase hoy, estén tranquilxs, las naranjas seguirán creciendo en los huertos.

 

6-. Dijo Pepe Mújica en laSexta, programa “Salvados”, que “Europa es sospechosa”. Corroboro y aplico.

 

7-. HOY es un buen día para una HUELGA GENERAL.

Qu.

25.05.2014

Em ve al cap un ‘ai!’ quan pense durant un segon, abans de començar a escriure. Un sospir acompanyat de mig somriure, evocat per aquesta ciutat que cada dia estime més. I quina ñoñería que tinc damunt! però com pensava l’altre dia, la ciutat no és ciutat, sinó la gent que t’ha fet sentir-te aferrada a ella. Aleshores, què passarà quan la gent amb què lluite contra la realitat no estiga ací? què passarà quan el meu mapa de València es distorsione i ja no la reconega? Doncs tindré que tornar a (re)conèixer-la. Però tampoc vull posar-me molt dramàtica… al cap i a la fi supose que serà com ha ocorregut sempre. Un canvi (espere) recíproc d’evolució cap al jo i revolució cap a la València que somie. I sorgiran més lluites, i trobaré més camarades, i m’il·lusionaré i emocionaré amb més projectes, com faig cada setmana, i això provocarà desil·lusions i frustracions, com cada dia.

La ciutat és emoció, és pàlpit, és amor, és mitja hora en metro. València és la ciutat que m’ha ensenyat a lluitar i per què ho faig.

                                                                                                                                                                                Pseudònim

Per a continuar amb els plantejaments i aproximació a la idea d’una literatura combativa, Enrique Falcón ens deixa el següent tret:

UNA POÉTICA PARA 150.000.000

[ 1996 – 2007 ]

. desordenar la vida (en la intemperie compartida del mundo), hacer visible lo ninguneado y apurar el tiempo de las acogidas : acompañar tantas opciones -personales, colectivamente organizadas, removiéndose en la red- por la resistencia : bajar al temblor de dentro en el encuentro con lxs otrxs : renombrar el mundo allí donde la herida, allí donde estalle la vida que resiste : incluir la distorsión de la lengua en un proyecto de escritura que ponga en conflicto nuestras relaciones simbólicas y políticas con el reino de lxs asesinxs, el de -también- lxs usurpadorxs del lenguaje : reconocer insuficiente la viabilidad de la protesta a partir de sólo los contenidos : y (contra todo descanso) : pronunciar << nosotrxs>> – para el cautiverio y la esperanza- en una lengua que no sea la materna” *

 

 

Aquesta poètica, a més, ens col.loca en un paisatge ple d’estratègies polítiques i estètiques… Què podríem estar dient si defensàrem una “relació política amb la poesia”? Cal estimar i replantejar de nou la pregunta just en el llindar del text de Falcón:  Com escriure poesia després de (la crisi del) 2008? Amb quins mecanismes i d’on portar la seva força? El que és clar: no hi ha cap literatura combativa que no siga intrínsecament interrogativa. Preguntant caminem.

 

Salut des de la il.lusió del Certamen [ES]Crits!!!!

 

*Post/data: El text està recollit directament açí:  Falcón, E. Las prácticas literarias del conflicto (La Oveja Roja. Madrid. 2010). O també en internet en la Biblioteca Virtual de la MLRS: http://www.nodo50.org/mlrs/.

 

 

Belén Gopegui comença donant-nos pistes,

recollirem les petjades:

“Sabemos que la dificultad no está sólo en los intelectuales y artistas que no se quieren poner a escribir contra el capital en colaboración con los colectivos sociales, sino en que pocos ponemos nuestro trabajo y esfuerzo participando en los mismos movimientos. La clase media encuentra una enorme diferencia entre organizar un movimiento y escribir sobre la organización de un movimiento. “Yo destrozo mis versos, los desprecio, los regalo, los olvido: me interesan tanto como a la mayor parte de nuestros escritores interesa la justicia social” , escribía en 1927 el poeta y revolucionario cubano Rubén Martínez Villena. Tal vez sólo quepa decir que hoy son los versos, las ficciones, la cultura, uno de los principales instrumentos de opresión con que cuenta la sociedad capitalista, y que por eso mismo tanto como debiéramos participar en la lucha contra la injusticia, tanto debiéramos incluir en esa lucha la necesidad de arrebatarle a la sociedad capitalista esos y otros instrumentos de opresión”

 

En “Sobre los horacios y los curiacios”, el link:

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=9535

 

Salut!

 

I.T.

 

 

Hay ciudades y amores. Esto será un cursilerío porque todos amamos valència-en-realidad.

Sí claro. Ay, qué bonita està València.

Hay amores de verano, y ciudades de verano. Por ejemplo, Barcelona city la ciutat més moderna -més cultural es una ciudad de verano. Tiene su sentido más ancho en verano. Valencia no es una ciudad de Verano.

Hay amores de otoño, de los que se apagan pero siguen visitándose. Claro, hay ciudades de otoño. Madrit es una ciudad de Otoño. Vas y todo parece como de película, con los museos y Lavapiés y las cosas que siguen visitándose aunque sean monumentos al centralismo y al horror de los Austrias y como han dominado el cotarro de la Península y allende los mares.

El invierno y el amor eso es de película y de chocolate caliente. De miles de Nueva York, ohmygot, nevadas y la gente paseando rápido entre librería, galería y café. Y surgió el amor, otra vez, otra vez congelados en la misma película. Estamos en invierno. Y ¿hay ciudades de invierno? Pues debe haber. Supongo, por las películas volvería a decir que Nueva York. No lo sé. Soy de València no sé que es el invierno.

Sí sé que es la primavera. València, es un amor de primavera. Una ciudad de primavera también, sino de qué les Falles y las Intifalles, y les casi falles y este gesto tan moderno de odiar les falles i marxar a Barcelona, en Ryanair o a la caseta del camp perque odie les falles. No reapropiarlas, no, sólo me voy y me purifico y dejo a los sucios que se diviertan con mi (¿mi?) ciudad. Así de primavera, de calor templat com els xics templats. València en una primavera que no s’acaba mai, o al menos no se acaba aún o ni siquiera empieza. Un letargo primaveral para unos, una alergia primaveral para otras. València, desplegándose ante mi.

Y una historia, València con burka y niqqab. Paseando la ciudad mirando la paja en el ojo ajeno; quin fàstic és el barri contrari, que pur sóc jo. València son els pobles, i els pobles sempre son festa, cultura popular i xafardeig. Fa un temps València era un infern, ara potser és una primavera i un amor.

Viriato

Dies i dies empaperant blasco ibanyez: 17N 2011, #ningúacasa #ningúalesaules. Taules informatives, pamflets, passaclasses. Conèixer a companyes de lluita. La nostra vaga va començar setmanes abans del dia marcat: assemblees, emocions, cerveses… anar a classe? Per a què? Aprendre a asamblearse lliçó 1: molta paciència quan la nit d’abans el hall de la facultat d’història està plena de gent. Debats inacabables. Arriba el dia. Nervis, piquets… no hi ha temps per a tindre son. Somnis sí. La mani: milers de persones. Està observant des de la porta de la catedral que dóna a la plaça de la verge. Puge les escales. Ens abracem. Encara no ens creiem tota la gent que hi ha. Ho hem aconseguit. // Torne per uns dies. 18O 2012, quan sembla que la manifestació ha acabat en la plaça de manises (la mateixa plaça que el 5 de gener de 2012 la bona gent del Parke Alkosa havia rebatejat com a Plaça de la Trinxera), seguim fins a la seu del pp travessant tot el carrer quart. Que bonica està ciutat vella al matí. S’agraeix el sol. Estic esgotat. I seguim.

 I.T 31

Bé bé bé! Estem que no parem!

Independència Total convoca el primer certamen de literatura combativa (relat breu i poesia), “[ÉS]CRITS”, amb les ganes de seguir expandint la reflexió i activitat crítica i transformadora a tots els àmbits de la cultura i la realitat, de seguir arriscant per propostes no conformistes, apostant per una escriptura que sigui ella mateixa una font on explorar els conflictes i les resistències. Com deia María Zambrano, “la poetisa no teme a la nada” i com diu una “nova” cançó del País Valencià “ho podem tot”. Salut!

Aquí us deixem les bases que guien la participació en el certamen:

I CERTAMEN DE LITERATURA COMBATIVA

[ES]CRITS

  1. Objectius

a) Reflexionar sobre què significa avui posar en pràctica una “literatura combativa”.

b) El Certamen com un punt de trobada entre persones que entenen la pràctica artística com un fet no separat del món, sinó com una experiència vital, en íntima relació amb el que succeeix en el present.

  1. Sota aquests dos objectius essencials la distribuïdora i grup de treball col·lectiu Independència Total, convoca el I Certamen de Literatura Combativa [ES]CRITS.

  2. Poden concórrer totes les persones que ho desitgin, sense cap tipus de límit quant a l’edat, pertinença estatal, etc.. .

  3. Els treballs es presentaran en llengua catalana. Oferim dos modalitats:

  • Poesia: 6 -7 poemes com a màxim.

  • Relat: 4,000 paraules.

  1. Els originals es presentaran al següent mail: dignitatomort@gmail.com.

  2. El lliurament constarà de dos arxius: (1) els treballs originals en “.doc” i en “.pdf” signats sota un pseudònim, que acompanye el text; i (2) un arxiu independent, a manera de plica, que indique les dades personals de l’autora o autor en qüestió (nom, edat, ciutat, província, e-mail i si es vol, algun tipus d’explicació a posteriori del treball lliurat o sobre el tema de la literatura combativa). Es presentarà en interlineat intermedi o doble, amb la lletra estàndard d’Estafis *New Roman o similar En el cas que els treballs estiguin elaborats per més d’una persona, és d’agrair que quedi ben explicitat, i els motius d’aquest fet .

  3. El termini obert per enviar els textos serà entre l’1 de març i l’1 de maig de 2014

  4. A la fi de Juny (data exacta per concretar) es produirà una celebració amb -a poder ser- totes les participants en el Certamen. Es convocarà una Trobada que se celebrarà en l’Ateneu Llibertari Al Marge del barri del Carmen (C/Palma 3), on pretenem s’obri un espai per al debat entre totes les participants sobre les relacions entre literatura i combat, compromís, en definitiva sobre la pregunta: Què pot ser una literatura combativa en l’actualitat?

  5. Independència Total es compromet a la lectura dels lliuraments i a editar una antologia en fanzine amb els textos que hagin participat.

Imatge

València és dualitat. Odiem la València de postal i ens estimem allò que creem a les ombres. Naus buides i brutes que transformem en projectes, afinitats que es construeixen a assemblees, amistats que al principi només eren companyes, publicacions que naixen de la necessitat d’alçar la veu. El cap i casal és la pólvora i les antifalles, les nits de debat a la plaça de Benimaclet, els passejos per l’horta, un amaneixer davant la mar. I és que per a nosaltres València és un cara a cara, una lluita constant dels de baix contra els de dalt, de molts anys i molts segles. Per a moltes València serà el Lluis Vives, una vaga a la universitat, la lluita camuflada del Cabanyal, el foc i els coets als carrers, la ràbia de la gent que no aguantem. Serà la Punta, Nazaret, els blocs portuaris, els desnonats i els desallotjaments. Seran les encaputxades i els esprais, serà l’olor a tinta i cola, vesprades de cotó i plàstic, totes les nits de la Closka. I València serà qui t’abraçà després d’una nit a Sapadors.

escrit per “Vivim la vida…”