València pos-Rita fragment IV

Em ve al cap un ‘ai!’ quan pense durant un segon, abans de començar a escriure. Un sospir acompanyat de mig somriure, evocat per aquesta ciutat que cada dia estime més. I quina ñoñería que tinc damunt! però com pensava l’altre dia, la ciutat no és ciutat, sinó la gent que t’ha fet sentir-te aferrada a ella. Aleshores, què passarà quan la gent amb què lluite contra la realitat no estiga ací? què passarà quan el meu mapa de València es distorsione i ja no la reconega? Doncs tindré que tornar a (re)conèixer-la. Però tampoc vull posar-me molt dramàtica… al cap i a la fi supose que serà com ha ocorregut sempre. Un canvi (espere) recíproc d’evolució cap al jo i revolució cap a la València que somie. I sorgiran més lluites, i trobaré més camarades, i m’il·lusionaré i emocionaré amb més projectes, com faig cada setmana, i això provocarà desil·lusions i frustracions, com cada dia.

La ciutat és emoció, és pàlpit, és amor, és mitja hora en metro. València és la ciutat que m’ha ensenyat a lluitar i per què ho faig.

                                                                                                                                                                                Pseudònim